Els 10 guanyadors més inesperats del premi Planeta

Matute va guanyar el Planeta amb la seva quarta novel·la –tercera publicada– ‘Pequeño teatro’ i va marcar el camí, al principi molt tímidament, de les escriptores triomfadores en aquests premis. N’hi va haver de tota classe i condició, com Carmen Kurtz, Mercedes Salisachs, Soledad Puértolas, Espido Freire, Maruja Torres i Alicia Giménez Bartlett.

Aquell mateix any, Franco va decretar una amnistia per als denominats «crims» de la Guerra Civil i això va permetre a un dels autors espanyols abans més combatius tornar de l’exili per recollir el guardó per ‘En la vida de Ignacio Morel’. Anys abans, en ple macartisme, Sender s’havia vist obligat a abjurar de la seva antiga militància comunista per conservar la seva plaça a la Universitat de San Diego.  

Mort el dictador, res millor que distingir Jorge Semprún, membre de la resistència francesa, presoner a Buchenwald i maquis ‘cool’ a l’Espanya dels 60. L’autor francès es va passar el castellà amb ‘Autobiografia de Federico Sánchez’. En els anys següents, els premis van ser per a Juan Marsé i Manuel Vázquez Montalbán, prova que els temps estaven canviant. 

Quan el va guanyar Larreta pocs sabien que aquest autor uruguaià, gran coneixedor del segle XIX espanyol, havia sigut el guionista de la cèlebre sèrie televisiva ‘Curro Jiménez’. A la novel·la ‘Volaverunt’ va ordir una hàbil intriga en la qual s’especulava amb el possible assassinat de la duquessa d’Alba. I una cosa més: ¿Què coi feia aquell mateix any l’experimental Juan Benet com a finalista amb la seva novel·la ‘El aire de un crimen’? Pel que sembla, havia apostat amb uns amics escriure alguna cosa «comprensible». 

El Planeta a Muñoz Molina per ‘El jinete polaco’ va beneir i sobretot va popularitzar una nova generació d’autors espanyols a qui els va costar poc convertir-se en supervendes. Un altre exemple va ser Eduardo Mendoza, que va obtenir el Planeta inesperadament moltíssim més tard, el 2010. Els 90 van ser també l’etapa en què el premi va aconseguir temptar autors de més substància.

‘Lituma en los Andes’, un retrat del Perú dels anys 80 amb el conflicte de Sendero Luminoso al fons, no és la millor novel·la del que molts anys més tard va ser beneït pel premi Nobel, però va servir perquè el grup Planeta pogués presumir de tenir a les seves files un dels grans autors del ‘boom’ llatinoamericà.

Sens dubte el Planeta més controvertit. 50 milions va guanyar el ja premi Nobel de literatura per la novel·la ‘La cruz de San Andrés’, però uns mesos més tard de la seva publicació, una professora corunyesa va acusar Cela de plagi per una obra que ella també havia presentat al premi. Finalment el cas va ser sobresegut, però si es comparen les dues obres és evident que hi va haver reescriptura i, per tant, apropiació indeguda.

Álvaro Pombo, un autor que havia fet el seu excel·lent camí amb rigor i un grup de lectors molt fidels, va guanyar inesperadament el premi, el que el va impulsar a convertir-se durant un curt període de temps en una figura popular i televisiva afilant la seva facilitat per a la comunicació i l’humor.

‘Terra Alta’, el Planeta de fa dos anys, va deixar descol·locat a més d’un. No només pel nom del guanyador, sinó perquè abandonava –¿definitivament?– la novel·la factual, basada en fets reals, que l’havia fet cèlebre. Els lectors es van trobar també amb l’inici d’una exitosa saga policíaca protagonitzada pel mosso d’esquadra Melchor Marín en un gènere també nou per a l’autor.