Dj Amable (Razzmatazz): «Aquestes primeres setmanes seran com un Cap d’Any»

Si icònic és que fa molt temps que punxo, doncs sí, suposo que ho seré. Professionalment estic en això des de 1985.

No han canviat ni res, les tendències musicals des d’aleshores.

Vaig començar posant molt rotllo alternatiu i sinistre britànic: The Smiths, The Cure… I la moguda nacional de l’època. També REM i els grups del Nou Rock Americà. Això quan punxava a Depósito Legal, a l’Hospitalet. Després vaig passar al Biquini antic, el del minigolf, i allà era diferent: funk, soul... Després me’n vaig anar a un bar anomenat El Final, i al Compliche, fins que vaig muntar el meu club, A Saco, amb el qual el 1994 vaig passar a Zeleste.

I a partir de l’any 2000, quan Zeleste es va convertir en Razzmatazz, es va establir allà com a ‘dj’ resident. ¿El seu és una vocació?

¡Per descomptat! Jo era el que s’emportava el tocadiscs portàtil a les festes dels amics amb tots els ‘singles’ de Depeche Mode, Siouxsie, The Cure… Molt rotllo sinistre. Era l’època en què anàvem al 666.

¿Què el mou a posar música per a la gent?

Que s’ho passin bé. El principal és veure la gent a gust, ballant i divertint-se. Aquesta és la funció del ‘disc joquei’. I si és amb la música que a tu t’agrada, i amb novetats, millor.

El ‘dj’ ha passat de ser una figura discreta a un guru. ¿Potser no és el seu cas?

Donar espectacle no va molt amb el meu perfil. Això és lícit i a la gent li agrada, però jo soc més un ‘disc joquei’ de cabina que d’escenari. Em centro que la gent balli i en connectar-hi. No vull ser l’atracció visual de la festa.

¿Hi ha cançons que formen part de la seva marca, que no deixa mai de punxar?

En totes les sessions recupero certs temes de The Strokes o The Postal Service que van sortir en les recopilacions de Razzmatazz que vaig estar editant en la dècada dels 2000. Però les cançons es renoven constantment: tinc un ‘top’ mensual que penjo a la meva web.

En aquest temps de pandèmia, ¿ha arribat a plantejar-se si havia de seguir en aquesta professió?

Ha sigut un malson bastant llarg, però tant com replantejar-me la vida, això no. Afortunadament he pogut anar aguantant amb les poques ajudes els autònoms que hi ha hagut, i tirant d’estalvis, amb una economia bastant austera. He hagut de deixar de fer moltes coses. Però bé, espero que això ara es reactivi i que el 2022 hi hagi molta feina. Veig la gent amb moltes ganes.

¿Coneix companys que hagin abandonat aquest treball per considerar-lo poc estable?

Algun n’hi ha. Gent que no disposava de gaires estalvis i que havia de buscar-se la vida sí o sí. Jo he preferit esperar i he pogut fer-ho. Alguns han aprofitat per estudiar i per preparar-se per al que pogués venir. Sí, hem patit bastanta inquietud. No era per a menys.

Aquest estiu ha punxat en alguns festivals.

En el Cruïlla, que va estar bé, perquè la gent no estava asseguda i el panorama s’assemblava al d’abans. També he punxat a Sonorama i a Estaciones Sonoras. Allà era més fred, amb la gent ballant, però sense moure’s del seu lloc i del seu grup. Va ser bastant estrany. No hi va haver la mateixa connexió.

Els problemes de salut mental sotgen els joves.

És clar, tu també has tingut 20 anys, ¿no? Imagina’t que ens tanquen a casa a aquesta edat. Ja és fotut amb 50, però amb 20, que vols sortir, relacionar-te... Ho entenc. En aquest temps la gent s’ha relacionat d’una altra manera, en línia, per ordinador, i s’ha creat un món una mica virtual. Molts necessiten ara veure la gent i abraçar-la, no només veure’s les cares per ordinador, però també hi haurà qui s’hagi acostumat a això i que quan surt al carrer ho fa fins i tot amb por.

¿Quina música sospita que cal punxar ara en una sessió? ¿D’un to diferent a abans de la pandèmia?

Doncs dissabte em passaré pel Razz per veure això: quin tipus de públic hi ha, com reacciona davant els diferents estils... Però jo crec que serà fàcil, que la gent estarà entregada i eufòrica, posis el que posis. Aquestes primeres setmanes seran com un Cap d’Any, quan tothom està per passar-ho bé i no per aigualir la festa. Sí que em preocupa una mica la mascareta: no sé si la gent s’atiparà de portar-la més de dues o tres hores.

¿Quan se’l podrà tornar a veure al seu lloc a Razzmatazz?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Ara estem arrencant i definint què farem, però un dissabte al mes allà estaré, a partir de novembre, i hi haurà més sorpreses. El que més ganes tinc de fer és punxar, punxar com si el món s’acabés demà, i recuperar tot el perdut. A poc a poc.