Javier Bardem posa rostre als mals capitalistes a ‘El buen patrón’

Podria dir-se, i de fet ho han dit ells mateixos, que la nova pel·lícula dirigida per Fernando León de Aranoa i protagonitzada per Javier Bardem és el contraplà del que tots dos van retratar junts a ‘Los lunes al sol’ (2002), aquell drama sobre un grup de treballadors condemnats a l’atur i a la crisi existencial pel mercat i les seves reconversions industrials. Les simpaties de ‘El buen patrón’ s’inclinen del mateix costat que les d’aquesta obra predecessora però, en aquesta ocasió, el focus no es manté en els explotats sinó que es posa amb intencions satíriques sobre els que exploten.

«Una de les coses que han passat des de l’estrena de ‘Los lunes al sol’ és que, dues dècades després, estem molt més exposats a través de les xarxes socials», ens explicava l’actor madrileny fa setmanes, durant la presentació al Festival de Sant Sebastià de la pel·lícula que representarà Espanya en la pròxima edició dels Oscars. «És més fàcil saber qui ha dit què, i per tant la gent no s’atreveix a queixar-se per por del càstig. Darrere de cada empleat, a més, hi ha 500 persones més que estarien disposades a fer la seva feina per menys diners, i el mercat laboral juga amb això; al final, els toca el rebre als de sempre. El sistema crea individus com el protagonista de ‘El buen patrón’, i alhora els individus com ell són els que mantenen el sistema».

Actes cada vegada més atroços

El subjecte en qüestió es diu Julio Blanco i és un empresari fabricant de balances que presumeix de tractar els seus treballadors amb tota la justícia que el seu producte simbolitza malgrat que, en realitat, es comporta com un cacic. La pel·lícula l’acompanya a través d’una setmana de la seva vida durant la qual, mentre es veu simultàniament enfrontat a un empleat acabat d’acomiadar, a un altre que travessa una depressió i a una ambiciosa becària, es veu empès a cometre actes cada vegada més atroços per evitar l’ensorrament de la façana rere la qual es protegeix. ‘El buen patrón’ converteix el seu camí en un ‘crescendo’ de tensió dramàtica puntuat pel tipus d’humor que fa sentir culpable el que riu.

«A Espanya hi ha molts tipus com Julio Blanco, des de presidents de clubs de futbol a alcaldes passant per amos de bar que maltracten els seus cambrers», explica Bardem sobre el seu personatge, al qual interpreta situant-se hàbilment en un lloc indeterminat entre la contenció i l’excés, i dota d’un somriure aparentment benigne després del qual, sens dubte, s’amaguen muntanyes d’immundícia moral. «Són persones que són corruptes i nocives, però que ens resulten gracioses, carismàtiques i planeres i, per tant, les excusem i fins i tot les aclamem. Em refereixo a gent com Jesús Gil i Gil i el rei emèrit. És un tipus d’actitud molt espanyola».

Humor a l’estil dels Coen

Mentre el contempla el seu antiheroi protagonista, diem, ‘El buen patrón’ exhibeix un tipus de sarcasme i comèdia negra que recorda el cine dels germans Coen, i que en bona mesura és el que permet que la pel·lícula resulti políticament penetrant sense necessitat de desplegar pancartes i que, en concret, abordi assumptes com la desigualtat de classes, la discriminació institucional i la incapacitat del capitalisme per corregir la seva pròpia lògica i les seves dinàmiques. «El mercat laboral és cada vegada més cruel i individualista, i va deixant el treballador cada vegada més desprotegit», lamenta l’actor, mentre reconeix la progressiva destrucció de la consciència social com un procés fins a cert punt inevitable. «Ens han fet creure que un mileurista és algú que s’hauria de sentir una persona privilegiada, i això és terrible. Així les coses, és lògic que molts deixin de preocupar-se del bé comú i s’ocupin només de les seves necessitats individuals: la seva feina, la seva casa, el seu benestar».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Potser el gran mèrit de la pel·lícula és que no només deixa clar que el seu protagonista està realment convençut de ser un bon patró sinó que, a més, aconsegueix que empatitzem amb ell i fins i tot estiguem del seu costat durant bona part del metratge. Segons Bardem, això en bona mesura es deu al fet que, en realitat, Blanco pot fàcilment entendre’s com un transsumpte de tots nosaltres. «En el nostre dia a dia tots exercim certes cotes de poder. I no fa falta ser un empresari com Julio Blanco per estar exposat a cometre abusos en aquest sentit, o atacs de xenofòbia o comportaments masclistes», adverteix. «En teoria tots tenim els valors ètics i el civisme molt ben instal·lats, però la pràctica és molt diferent; per això hem d’estar sempre atents per no caure en conductes contràries a allò que diem defensar. ¿Com tractem qui ens porta el cafè en un bar o qui neteja l’escala de l’edifici on vivim?».

I això, afegeix, és especialment important ara que ja ha quedat clar que de la pandèmia no sortirem millors i més forts, com durant un temps vam voler creure, sinó més aviat el contrari. «Estem tots molt angoixats, molt dolguts i molt colpejats. S’han perdut llocs de treball, s’han trencat famílies, s’han destruït vides i el futur de tota una generació penja d’un fil. Necessitaríem estar units per superar aquesta crisi i en canvi estem més dividits que mai. Vull creure que som capaços de canviar d’actitud».