Razzmatazz, Apolo, Sidecar, Luz de Gas... : les sales de concert ressusciten 19 mesos després

El cap de setmana passat ja es van posar en marxa sales emblemàtiques com l’Apolo, la Salamandra (l’Hospitalet) o La Mirona (Salt), a què segueixen ara moltes altres, cas del Sidecar, el director del qual, Roberto Tierz, transmet l’estat d’ànim d’aquests dies. «Tot són abraçades», resumeix. «És un moment molt emotiu, perquè ens estem retrobant amb proveïdors, comercials, tècnics..., després de molt temps sense veure’ns les cares». Pel camí queden algunes places que ja no apujaran la persiana: «Cinc o sis», apunten amb discreció des de l’Asacc, l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya, que agrupa a 83 locals de música en directe. Parlem d’espais subjectes a l’epígraf de l’oci nocturn, i no de la cultura, i que requereixen d’aforaments complets, o gairebé, és a dir, amb el públic dret, per poder ser operatius. Aquí el sector veu encara un greuge comparatiu amb els paràmetres en què es mou aquests dies el conjunt de la societat.

Tardança del passaport Covid

Les sales funcionen en aquests primers compassos, sobretot, com a clubs: aquí tenim el Razzmatazz, que va reobrir aquest dijous amb sessions de ‘dj’ a les seves cinc sales, esperant reprendre els concerts durant les pròximes setmanes (Mala Rodríguez estrenarà la nova era el 4 de novembre, dins el cicle Cruïlla de Tardor). El seu responsable, Lluís Torrents, que és el president de l’Asacc, retreu que «el certificat Covid ja es podria haver aplicat aquest estiu», i recorda que l’oci nocturn és l’únic a què s’imposa aquest protocol. «Però no ens queixem, perquè feia deu mesos que ho demanàvem i ens ho negaven sense donar-nos cap motiu».

La resposta del públic a la reobertura està sent expeditiva, amb plens diaris tant al Razzmatazz com els tres espais de l’Apolo, i parlem d’unes 2.000 persones per nit en els dos casos. Es noten «l’excitació i l’alegria», tant de la clientela com del personal, assenyala Albert Guijarro, director de l’Apolo, que vol veure en el passaport de vacunació un incentiu «que animi a vacunar-se la gent que falta, sobretot en la franja dels 20 als 30 anys». El complex de Nou de la Rambla acollirà dimarts que ve, 19 d’octubre, el seu primer concert amb públic dret, el de l’artista experimental Caterina Barbieri.

Mascareta sense policia

La diferència més visible respecte a l’era pre-Covid és la mascareta, obligatòria però relaxable a la barra per al consum de begudes. Un punt aquest delicat, però les sales al·leguen que «no poden posar un policia al costat de cada client», diu Guijarro. En les converses de les sales amb Salut i Interior es va concloure que «s’ha d’apel·lar a la responsabilitat individual», afirma Torrents. «Van entendre que no ens podien traslladar el compliment d’una norma que ni la policia pot fer respectar a les platges i els ‘botellons’».

Tant el personal de les sales com la cartelleria recorden l’obligatorietat de la mascareta, però anar més enllà podria ocasionar conflictes, de manera que «seria pitjor el remei que la malaltia», raona Torrents. «Nosaltres empaperem les sales i els accessos amb recordatoris de l’ús de la mascareta, i els cambrers ho diuen a cada client si no la porten posada, però si després algú no se la vol posar, no l’expulsarem, perquè suposaria donar peu a un conflicte, i el nostre personal està per evitar els problemes, no per generar-los», argumenta el codirector-gerent del Razzmatazz. «A Interior ens van dir que això era exactament el que volien».

Fugues a altres sectors

Les sales han hagut de reestructurar les seves plantilles a tota velocitat després d’aquests 19 mesos d’aturada, traient les seves plantilles dels ertos i cobrint baixes, ja que durant aquest temps una part del personal ha optat per canviar de sector. «Ens han marxat cinc persones, algunes amb l’argument que aquesta professió és molt inestable», explica Tierz, del Sidecar. «L’ensurt no se’t passa d’un dia per l’altre». A causa de les baixes a les plantilles, «després d’haver cobrat els ertos o haver acabat els seus estudis», afegeix Torrents, «el sector va ara boig buscant personal».

Les sales han arribat fins aquí encadenant ‘icos’ i endeutaments, i mirant de suavitzar les càrregues amb les ajudes institucionals i les renegociacions bancàries i dels lloguers. Al Razzmatazz calculen les pèrdues en uns 2 milions d’euros. Fede Sardà adverteix que la sala que dirigeix, Luz de Gas, està endeutada, i que «ara cal pencar per tornar els diners», però veu el paisatge molt més diàfan que fa uns mesos. «Alegria, que hem obert», celebra sense embuts. Les aportacions públiques han sigut providencials, particularment a les sales més petites, apunta Tierz. «Proporcionalment, nosaltres hem patit menys gràcies a les ajudes de la Generalitat, i la nostra situació no és tan greu com era de preveure. Això s’ha de reconèixer».

Els serrells del Brexit

Però la plena normalització de les sales arribarà el dia que els seus escenaris s’integrin a les gires de concerts, incloses les internacionals. I aquí s’ha de parlar del factor Brexit: Espanya és un dels pocs països del continent que no ha firmat un conveni amb el Regne Unit que faciliti les gires dels artistes britànics. Un contratemps que ens deixa, per ara, fora dels itineraris, sobretot dels artistes de perfil mitjà i petit, atès el cost que comporta, d’uns 400 euros per persona involucrada en el ‘tour’.

Malgrat aquests (importants) serrells pendents, les sales respiren per fi, i algunes preparen festes de tornada a la vida. El Sidecar treballa en un concert inaugural, «d’un grup potent», per al cap de setmana que ve o el següent, i Luz de Gas celebrarà al gener els seus 25è i 26è aniversaris, tots dos alhora, amb el doble concert de The Christians i The Blow Monkeys. Música en directe per complir amb una funció no només social sinó mental, com ressalta Torrents. «Psicòlegs i psiquiatres ens estan dient que la gent jove es ressent de no haver pogut sortir i relacionar-se durant tot aquest temps», raona. «Es van equivocar els que no ens van situar en l’ordre de prioritats».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo