Estrena
Todd Haynes: «En la música de la Velvet està l’origen de totes les altres coses»
El cineasta nord-americà estrena aquest divendres a Apple TV el seu primer documental, on torna a reinventar el ‘biopic’ musical relatant com The Velvet Underground va canviar el curs del rock
Todd Haynes ha reinventat el ‘biopic’ musical diverses vegades. A ‘Superstar’ (1987) va explicar la història de Karen Carpenter amb nines Barbie; a ‘Velvet Goldmine’ (1998) va recrear la figura de David Bowie a través d’al·lusions a Oscar Wilde i ‘Ciutadà Kane’; i a ‘I’m Not There’ (2007) va utilitzar sis actors de diferents edats, races i gèneres per retratar les diverses cares de Bob Dylan. I el seu primer documental, ‘The Velvet Underground’, adopta una perspectiva similarment intrèpida per relatar com quatre músics de sensibilitats dispars es van associar amb una llegenda del Pop Art i així van canviar el curs del rock. La pel·lícula s’estrena aquest divendres a Apple TV.
¿Quan va descobrir vostè The Velvet Underground?
A la universitat. Ja feia temps que jo escoltava Bowie, i Roxy Music, i exponents del ‘punk rock’ i la ‘New Wave’, i al descobrir la Velvet em vaig adonar que en la seva música estava l’origen de totes les altres coses. De vegades ens passa una cosa i immediatament som conscients que aquest succés canviarà les nostres vides per sempre. A mi em va passar això a l’escoltar-los per primera vegada.
‘The Velvet Underground’ és el primer documental de la seva carrera. I també és una pel·lícula que sembla qüestionar les convencions que solen definir el format...
En diversos aspectes, és un documental a l’ús. Explica una història de forma relativament lineal, inclou bustos parlants, es basa en imatges d’arxiu. Però espero que proporcioni a l’espectador una història diferent a la que ofereixen altres no-ficcions. En primer lloc, no he volgut fer una pel·lícula que expliqui que genial va ser la Velvet, perquè això ja se sap; he preferit explicar com va arribar a existir, què va provocar el miracle. A més, amb prou feines hi ha imatges d’arxiu de la banda, promocionals o de concerts; de fet, l’únic metratge que existeix d’ells el va rodar Andy Warhol, un dels més grans artistes del segle XX. Aquest fet em va fer inclinar a buscar un enfocament més experimental.
De fet, veure la pel·lícula sumeix l’espectador en un estat de trànsit similar al que provoquen moltes de les cançons de la banda.
He intentat transportar l’espectador, de forma emocional i visceral, i gairebé física, a un temps i un lloc. I per a això he recorregut tant a les cançons com a un esquema visual basat en el cine d’avantguarda de l’època, i he posat més èmfasi en les imatges i els sons que en les paraules i les històries orals. Espero que, al veure-la, fins i tot els fans de la Velvet puguin experimentar la seva música com si fos la primera vegada.
¿De quina manera creu que les drogues van influir en el so de la Velvet?
No només van jugar un paper en la creació mateixa del grup, sinó que van empènyer Lou Reed i John Cale a situar-se en un espai creatiu propi, completament diferent del que ocupaven els altres. No crec que les drogues estimulin la creativitat, però sí que ajuden a crear unes condicions sota les quals la creativitat pot intensificar-se.
L’actitud subversiva ha desaparegut de la societat
Lou Reed és considerat el líder de la banda, i la seva figura sovint ha enfosquit el paper fonamental que John Cale va exercir en el seu so. En certa manera, la pel·lícula sembla voler reparar aquesta injustícia...
En efecte, m’interessava deixar clar que bona part de l’essència de la Velvet era fruit de l’educació musical de Cale, dels seus instints creatius i la seva voluntat avantguardista. A més, ell ha participat de forma increïblement activa i compromesa en el documental. Tant de bo Reed continués viu. Tot i que sospito, donada la seva personalitat esquiva i la seva coneguda tendència a l’agressivitat, que no hauria volgut tenir res a veure amb la pel·lícula.
La música i els músics són un assumpte essencial en la seva filmografia. ¿Com ho explica?
El que més m’interessa com a narrador és que, igual que el cine mateix, és un significant primordial del pas del temps, de la història i de la memòria. Les cançons, fins i tot aquelles que no ens agraden, són com càpsules a bord de les quals viatjar a través dels nostres records, i aquest poder evocador em fascina. Més concretament, els artistes a qui he explorat amb les meves pel·lícules tenen una cosa en comú: van qüestionar convencions, van transformar pràctiques socials, i van fer possible el que semblava impossible.
Notícies relacionades
¿Creu que actualment hi ha aquest tipus d’actitud al món de la música?
L’actitud rebel i subversiva ha desaparegut de la societat, i especialment entre els joves. D’entrada, no hi ha ànim d’acció col·lectiva, perquè estem molt còmodes passant el temps a soles amb les nostres pantalles. I vivim plàcidament dominats per la cultura corporativa. És difícil trobar algú que tingui voluntat d’oposar-se als sistemes de poder i de màrqueting que dicten les nostres vides, i no precisament per millorar-les. Som esclaus d’ells. El capitalisme ha guanyat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Mor un motorista després de patir una sortida de via a la B-225 a Castellbisbal
- Shopping ¿Busques un smartwatch? Aquests són els millors amb descompte del Black Friday
- Club d’Estil de EL PERIÓDICO 10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari
- Bakú aconsegueix 300.000 milions a l’any per als països del sud global