Guanyadors del premi Planeta: «Ningú discuteix que un disc dels Beatles és una creació col·lectiva i també una obra mestra»

Tinc una teoria, corregeixin-me si no és així, i és que el pseudònim de Carmen Mola va néixer quan un de vostès va suggerir Carmen i un altre va respondre que aquest nom molava.

(Riuen tots tres) JORGE DÍAZ.  Literalment va ser així. Vam pensar un nom en anglès. Però algú va dir: «No, ha de ser espanyol: Carmen». I Carmen... mola. Pot semblar un acudit. Les novel·les les pensem molt però el pseudònim va ser sobtat.

Hi ha exemples de novel·les escrites a quatre mans, però sis ja em sembla una proesa.

AGUSTÍN MARTÍNEZ. Els tres som guionistes i estem acostumats al ‘writer’s room’, un sistema en el qual ens ajuntem i comencem a conjuminar històries. Va ser Jorge qui va impulsar el projecte suggerint que portéssim aquesta pràctica a una novel·la.

J. D. Ho vam fer perquè vam pensar que seria divertit, sense més ni més. No imaginàvem l’èxit que tindria la primera novel·la,’ La novia gitana’.

¿Que Carmen Mola fos un secret a l’estil Elena Ferrante també es va planejar des del principi?

ANTONIO MERCERO. Acabada la novel·la, vam veure que no tenia cap sentit posar tres noms perquè no ens cabria el títol. I a la nostra agent li va agradar la idea.

Van anunciar que Carmen Mola era madrilenya i professora d’institut. ¿Van inventar també una vida per a ella?

J. D. Com que cadascú responia els qüestionaris per separat i no recordàvem el que els altres havien dit abans, en algunes entrevistes vam dir que tenia dos fills, en unes altres, tres. Vam pensar fins i tot crear-li una pàgina de Facebook.

Ag. M. En algun moment vam revelar que havia viscut a Tirso de Molina, una zona de Madrid, on viuen molts gitanos comerciants al Rastro. També que s’ocultava per les seves cunyades, que no entendrien la violència de les seves novel·les.  Al final va quedar com un Frankenstein mig estrany.

Més enllà d’aquestes dades, el que van aconseguir va ser una veu literària per a Mola que poc té a veure amb les novel·les que cadascú escriu per separat.

Ag. M. Sí, és molt curiós. Tenim tres sensibilitats i tres veus molt diferents, però cap de nosaltres hauria sigut capaç d’escriure ‘La novia gitana’ o ‘La bestia’ en solitari. En canvi, a tres va sortir de forma natural.

Anem a allò pràctic. ¿Quin és el sistema? ¿Com escriuen aquestes obres col·laboratives?

Ag. M. Partim de moltes reunions, parlem incansablement sobre la trama, els personatges i anem perfilant la història.

J. D. Un escriu, no sempre el mateix, una escena i el resultat passa a l’altre i d’aquest al tercer. Si algú pensa que escriure entre tres serà més ràpid, s’equivoca. Això porta moltes mans de pintura. I el millor és arribar a aquest punt en el qual no sabem bé què és el que ha escrit cadascú.

L’ADN de Carmen Mola està carregat de truculència. Això ha servit a més d’un per especular que no es tractava d’una dona.

An. M. Avui dones i homes descriuen la violència amb la mateixa intensitat. Nosaltres des del principi vam voler fer una cosa molt hiperrealista sobre aquest tema. A més, la trama de la primera novel·la amb aquests cucs devorant el cervell dels cadàvers ens va marcar.

J.D. Tot ha ocorregut com per casualitat. Ens vam veure obligats a mantenir el nivell de violència extrema a la segona novel·la i augmentar l’aposta en la tercera. I al final, com aquell qui res, es va construint la sèrie.

¿La quarta novel·la de la sèrie d’Elena Blanco sortirà a Alfaguara?

Sí, al març.

¿Serà doncs el comiat del segell?

No volem que sigui així.

¿Per què traslladar-se al segle XIX?

J. Sr. Hem escrit això durant el confinament i a través de reunions telemàtiques. La sensació que el futur era absolutament imprevisible se’ns imposava. Així que el passat ha sigut un lloc segur per a nosaltres com a escriptors.

El Madrid de 1834 amb la seva còlera i la seva crema de convents no sembla un lloc gaire acollidor.

An. M. Ens va interessar perquè aquell va ser un moment de transformació respecte a la realitat social i a l’urbanisme de la ciutat.

A més, la regenta Maria Cristina, que governava llavors, va arribar a amassar una fortuna personal a costa del poble.

J. Sr. Sempre hi ha un accent crític sobre la societat a les nostres novel·les però no remarquem l’aspecte polític. Aquella era una societat molt mediatitzada per la presència dels capellans, a un any de la desamortització de Mendizábal i que el clergat comencés a perdre els seus privilegis.

An. M. Madrid combatia el còlera amb remeis majoritàriament màgics, però, al marge que funcionessin o no, només hi tenien accés els rics.

S’està preparant una sèrie de televisió sobre ‘La novia gitana’. ¿Quan la veurem?

An. M. Està en fase de preproducció i es començarà a rodar al gener. Molt probablement es veurà a la tardor de l’any que ve. Jorge, jo i un grup de guionistes hem treballat en l’adaptació.

¿Què van sentir al pujar a l’escenari a recollir el premi?

J. D. Jo no recordo ni el que vaig dir ni del que va passar. Diria que ens va donar el premi un tipus molt alt.

Ag. M. ¿Seriosament? Aquest era el Rei.  (Riuen els tres).

¿Hi haurà Carmen Mola per a estona? ¿Revelada la seva personalitat té sentit seguir?

J. D. Les novel·les han de defensar-se soles i les nostres ho han fet. ¿Què importa qui les hagi escrit? No importa si és un senyora de 25 anys o un tipus baixet. Si als lectors els agrada, està bé.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

An. M. La creació col·lectiva és una cosa habitual en altres arts però més rara en l’escriptura. Potser hem d’aprendre a treure’ns de sobre aquesta manera exquisida de considerar la literatura.

Ag. M. Ningú discuteix que un disc dels Beatles és una obra mestra i és una creació col·lectiva.