Perifèrics i consumibles
Una ironia es balancejava...
Amb la ironia passa com amb la família: si és la nostra, la defensem a mort; si és la d’uns altres, tot el que fa ens dona pel sac. La nostra ironia és senyal de perspicàcia, de subtilesa i d’humor intel·ligent (aquesta entelèquia). La ironia dels altres, quan ens escomet i ens llanceja, és mostra de mala llet, insídia i incontinència. El que és llibertat per ser irònic en el meu cas, és pèssima educació i fanfarroneria en el meu veí. El posseïdor del do de la ironia pren distància, potser massa, i mostra amb quina destresa la utilitza. Geni i figura (retòrica). La ironia, diuen, és la gran figura de la ‘postmodernitat’, que és com no ser res i, a més, semblar-ho.
En un treball clàssic, o sigui, de mil nou-cents vuitanta-un o per allà, Stanley Fish va deixar establert que «els baixets no tenen raó d’existir» i se li van posar d’ungles lliris i tirans (no se’n recordaven, ai, els intransigents, que Tito Monterroso deia allò, més o menys, de «els baixets tenim el do de reconèixer-nos en la multitud»). Parlava, clar, aquell rei pescador de la crítica a qui qualificaven de modern sofista, d’una cosa que no tenia a veure ni amb els baixets ni amb el seu extermini massiu, sinó amb el que les paraules diuen i amaguen, amb el mal que produeixen i el bàlsam que procuren. Dels nivells de lectura, de polifonies, de «baixetinades» que llavors ho eren tot. Tenia raó l’esmunyedís Mijaíl, que també contenia multituds.
Els irònics, els ironistes, els ironòlegs –Wayne Booth, Pere Ballart, Iris Zavala, els narradors més o menys jueus nord-americans del segle vint, els monologuistes que no van al club de la comèdia– parlen de mirades que es creuen, de mentides que s’encoratgen, de veus que s’imposen i d’altres que s’han silenciat, de relats que es queden a la superfície sense causar ferides, d’espais de poder, de llibertat, del ‘sí-però-no’ de les motos que ens volen vendre (’mobylettes’ per ‘jarleis’). La casa de la ironia té moltes finestres. Mirar a través d’elles, com d’un ‘storyboard’, com de l’edifici escapçat del 13, Rue del Percebe, com de les teulades ‘ayusines’ del Diablo Cojuelo, ens permet entreveure que, efectivament, el rei va despullat, tot i que visqui a Abu Dhabi, i que ja està bé de tant ‘a-ba-ni-bí a-bo-e-be’. I sempre ens queda el recurs d’inventar-nos la revista ‘The New Joker’. No tindria unes portades tan impactants com les de la seva germana gairebé homònima, tan ‘cool’ ella, però ens permetria anar retirant el maquillatge que tapa els porus, els peròs i els somriures del rostre que mostrem.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
