¿És lícit que tres autors s’hagin amagat darrere de Carmen Mola?

No era una professora d’institut

En el cas de Mola, el fenomen és més d’estar per casa. És cert que la diferència principal en aquest cas era un pseudònim (cosa que indefectiblement sempre pot ser llegit en clau de «no et creguis res perquè darrere d’un pseudònim sempre pot aparèixer qualsevol»),  però el trio Jorge Díaz, Agustín Martínez i Antonio Mercero i la seva casa editora, Alfaguara, va anar un pas més enllà donant-li una vida, o més aviat una biografia, a la tal Carmen Mola en una sèrie d’entrevistes realitzades a través de qüestionaris via correu electrònic. Mola, segons la invenció, era una professora d’institut, amb tres fills i una història que incitava al riure: una dona avergonyida per les fantasies de violència extrema –marca de la casa de Mola– que era capaç d’imaginar, obligada a ocultar la seva identitat perquè no se n’assabentessin els veïns i les seves cunyades.

L’editora Sol Salama, des del seu segell Tránsito, exclusivament dedicat a autores, assenyala que en aquest estereotip inventat hi ha un «menyspreu» cap a les autores actuals i el treball que estan realitzant les creadores –amb la seva violència i la seva visceralitat ¿algú pensa que una pel·lícula tan dura com ‘Titane’ és poc femenina?–. «La violència sempre ha sigut considerada un tema privatiu dels homes, relegant les dones a temes més domèstics i de menor consideració masculina. Però en els últims temps estem trencant aquest motllo i autores com Mónica Ojeda i Mariana Enriquez utilitzen el terror amb normalitat.

Amagar-se perquè et llegeixin més

Com a editora, Salama, critica la «poca honestedat editorial» del cas. Accepta la versió que al principi tot va néixer d’una broma molt poc meditada però, convé que aquesta broma té conseqüències i emfatitza una realitat i, en el fons, genera un cert menyspreu a com les dones han hagut de lluitar pel mercat.

«Em sembla malament –explica Marta Marne, crítica d’aquest diari i periodista especialitzada en novel·la negra– que ni tan sols es paressin a pensar un moment el que suposava escriure amb un pseudònim femení. Les dones ens hem vist obligades a escriure amb un de masculí durant segles no per una qüestió de simple joc o de màrqueting sinó perquè si no ho fèiem no ens llegia ningú». A més, afirma Marne, que el primer llibre de Mola, malgrat ser una ‘autora’ absolutament desconeguda, va venir acompanyada d’una important campanya publicitària, en què l’elecció del nom va ser un aspecte més i no menor.

Notícies relacionades

Guanyadors del premi Planeta: «Ningú discuteix que un disc dels Beatles és una creació col·lectiva i també una obra mestra»

Una llibreria madrilenya retira els seus exemplars de Carmen Mola

És impossible pensar en el cas d’Elena Ferrante, que, sense entrar en la bondat de la seva literatura, bona part del fenomen que representa s’ha sustentat en el silenci i en absència del pseudònim, i ningú, ara com ara, pot assegurar al cent per cent que no es tracti d’un home, una possibilitat amb què es va especular durant un temps. Així que és molt possible pensar que en l’afer Mola també pesés aquest efecte de màrqueting.