L’ànima de Plensa emergeix en les aigües de l’Hudson

La peça, que oficialment s’inaugura dijous, és ‘Water’s soul’ (‘L’ànima de l’aigua’, una imponent escultura de 22 metres d’altura. Representa una cara juvenil, amb els ulls tancats, el cabell recollit en un monyo i un dit portat als llavis instant, segons explica el mateix Plensa, a la reflexió. Són 30 tones de fibra de vidre estructural amb resina i pols de marbre, òxid de calci que aconsegueix «el blanc més pur». Està instal·lada en un moll del barri de Newport, a Jersey City, just davant d’Ellipse, un d’aquests gratacels que han redescobert l’aigua com a epítom del luxe i que disfruten, com l’escultura ara, de vistes privilegiades de l’oest de Manhattan. I va ser un encàrrec de les famílies LeFrak i Simon, els promotors que han desenvolupat aquesta comunitat, però ara ja és patrimoni ciutadà.

Exploracions i obsessions

L’obra es mou en les vies filosòfiques que recorren les creacions de Plensa. Ajuda a endinsar-se, per exemple, en la seva exploració de les dimensions de l’espai públic. I el mateix artista ho explica en un assolellat i fresc matí, assegut en un banc de fusta als peus de l’escultura, mentre els operaris treballen contrarellotge per tenir-ho tot a punt per a la inauguració. «És una peça fascinant perquè té aquest enigma d’aquesta intimitat», assegura. «Des de fa molts anys estic buscant donar intimitat a l’espai públic, que cadascú que arribi aquí imagini el seu interior i pensi i reflexioni sobre aquest silenci que demana l’escultura».

La peça connecta també amb una altra «obsessió» que sempre ha tingut Plensa, algú marcat pel Mediterrani: l’aigua. I la connexió aquesta vegada va més enllà que hagi aconseguit, com intenta sovint, instal·lar la seva obra a la vora de l’aigua. L’artista, per exemple, referencia els Lenape, el poble originari d’aquesta regió, amb el qual diu identificar-se. «Ells creien que totes les coses tenien ànima i jo crec que l’aigua té una ànima especial».

L’aigua dels clàssics

«Un riu és potser la millor descripció del concepte d’aigua dels clàssics, que deien que la mateixa aigua mai pot ser vista dues vegades perquè és la idea o la imatge del moviment perpetu», prossegueix. «Crec que això és interessantíssim, sobretot en una època com l’actual, en què la natura està una miqueta tocada perquè ens hem excedit. Sé que hi ha altres coses molt importants en la vida, però a les meves obres intento parlar de preguntes molt profundes i eternes i jo crec que l’aigua és eterna, és una de les grans preguntes».

Els tres elements, la crida a la reflexió, l’espai públic i l’aigua, es combinen en la intenció de ‘Water’s soul’, segons relata també Plensa. «En un moment en què hi ha tal quantitat d’informació, que el soroll mediàtic és tan enorme que ens envaeix la ment, aquesta peça també està demanant aquest silenci personal a tots nosaltres per escoltar», diu. «I és aquest so poètic de l’aigua, aquesta veu profunda que ens arriba d’aquesta cosa que no podem controlar, que no és nostra, que ens pertany a tots. I jo sempre parlo de l’aigua com un espai públic extraordinari. Ens uneix de veritat a tots. Aquest és el gran vincle amb totes les coses. I demanar silenci crec que és fonamental, perquè és un silenci poètic, no és un silenci autoritari».

Un llarg viatge

El viatge de ‘Water’s soul’ fins aquest moll no ha sigut fàcil. Va estar, com tot, postergat per retards imposats per la pandèmia, però finalment a l’agost van poder arribar els contenidors amb les peces i l’obra es va muntar amb Plensa seguint el procés per videoconferències i Zoom. Després de viatjar a la inauguració d’una altra instal·lació a Londres i passar també per Grand Rapids, a Michigan, on a finals de novembre instal·larà ‘Utopia’, una altra obra colossal de 300 tones, l’artista va arribar dimecres passat a Nova York, i ara veu cada dia la seva obra, en persona o des de la finestra del seu hotel a Manhattan.

Algunes reaccions inicials a la peça indiquen que no tothom entén els missatges de l’artista, i des del tabloide ‘New York Post’ fins a alguns mitjans locals de Nova Jersey l’han llegit com un missatge a Nova York perquè calli. Ni a ells ni als crítics a Twitter Plensa els presta atenció i està convençut, a més, que l’obra tindrà la seva pròpia evolució.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«L’art a l’espai públic sempre m’ha fascinat perquè és molt salvatge, ha de sobreviure per ell mateix, no hi ha context que el protegeixi», explica diferenciant-lo, per exemple, de l’exposició en una galeria (com la que inaugura a Nova York a Lelong el dia 29) o en un museu. «Mirant enrere, moltes de les obres que he fet s’han anat assentant, assentant, assentant i acaben sent icones del lloc molt i molt potents».

«Moltes vegades quan instal·les a l’espai públic sempre hi ha bromes, crítiques, gent que diu ‘mira com es gasten els diners quan falten altres coses en la societat’, però al cap d’un temps les obres es van assentant», continua. «És com plantar un arbre en un jardí que és petitet i a poc a poc va creixent i se sent viu. Aquesta peça dijous deixarà de ser meva i serà de tothom», conclou. «Llavors ja seran els altres que aniran creant tota la història d’aquesta escultura».