Oda a un món que desapareix

 

«El primer va ser sortir a passejar, a viatjar, per diferents llocs d’Espanya durant els caps de setmana, amb la meva dona. Anàvem a pobles petits, que s’estaven deshabitant, a conèixer-los, a observar. I així durant 7 anys. Anava amb una càmera analògica i portava dos o tres rodets, així que feia 20 o 30 fotos. Passejava i feia fotos». D’aquesta manera explica Santi Cogolludo (Barcelona, 1961) com es va gestar Geografías del olvido, un llibre que retrata un món –i un mode de vida-– en via d’extinció i que molt poc té a veure (o gens) amb l’entorn en el qual s’ha mogut professionalment aquest fotògraf de premsa durant els seus 22 anys treballant a El Mundo a Catalunya.

«Aquest ha sigut un treball més mesurat, més tranquil. També ha tingut moments d’espera, però són diferents als que jo tenia en el meu dia a dia: esperar la llum adequada per a una bona foto no és el mateix que esperar que surti algun polític als passadissos del Parlament, per exemple. No té res a veure un temps amb l’altre», explica Cogolludo d’aquest projecte que bé podria qualificar-se de slow photography.

Moments irrepetibles

Aquest any, després d’apartar-se de la premsa diària, va decidir donar forma al material que havia recopilat durant les seves escapades i el seu temps lliure. «Després del viatge fotogràfic va arribar el viatge del llibre», explica. Cogolludo ha recorregut zones de Castella i Lleó, Cantàbria, Astúries, el País Basc, Aragó, Extremadura i el Llevant espanyol, entre d’altres.

«A Geografías del olvido recorro un món que desapareix. Tots els moments són irrepetibles. D’una banda, fotografies alguna cosa, et gires i ja ha desaparegut, almenys amb les característiques exactes amb què tu vas prendre la imatge. Vinc de Granada, on hi ha unes placetes úniques, i allà feies una foto i a l’instant tornaves a mirar i ja havia canviat la llum. El que captes és a la teva retina i a la foto i desapareix a l’instant», explica el fotògraf amb certa nostàlgia per la naturalesa mateixa del mitjà fotogràfic.

D’altra banda, hi ha un món que està desapareixent, el món rural, el de la gent gran, que es va esborrant amb internet i amb la immediatesa de les coses. I aquest és el protagonista del llibre. «És com quan vas per la carretera conduint a 100 per hora i avances un tractor que va a 20. Per a tu, que vas a 100, el tractor va lent i t’enfades perquè tens pressa. Aquest tractor a aquesta velocitat va desapareixent», explica gràficament Cogolludo.

Calaceit ¿última parada?

Després d’anys de viatges, Cogolludo ha canviat també de paisatge vital. «El viatge fotogràfic, una mica per casualitat, ens ha portat fins a Calaceit, a la comarca del Matarranya», explica, on s’ha instal·lat i ha acabat de gestar el llibre. «L’edició gràfica l’hem fet la meva dona i jo a la manera antiga, imprimint les còpies i posant-les a terra», diu. «M’hauria agradat presentar el llibre aquí, al poble: a la fornera, al de l’estanc, al carnisser, a gent d’aquí a qui ja tinc confiança», explica.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I, en la mateixa línia, la distribució de Geografías del olvido també ha sigut a 20 quilòmetres per hora, utilitzant el símil de Cogolludo. «L’estic venent per instagram (@santicogolludo) i a gent que l’encarrega per telèfon, i sempre que puc l’entrego en mà», explica. La primera edició ha sigut de 300 exemplars.

El llibre suposa per al fotògraf tancar una etapa i, per què no, començar-ne una altra. «Ara estic revisant bé el meu arxiu, les meves fotos de viatges. Tinc abundant material de Nicaragua, Guatemala, Xile, Mèxic. I també estudio tècniques fotogràfiques del segle XIX i vull aprofundir en el col·lodió humit seriosament».