’Lamb’ i el ‘miracle’ del cine islandès

El festival de Sitges ha sigut l’última parada en aquest peculiar camí de l’èxit que porta Lamb, la cinta islandesa triomfadora en el certamen amb el premi a la millor pel·lícula i el reconeixement del jurat al director revelació, Valdimar Jóhansson. Aquesta proposta d’horror folk s’ha obert pas entre la crítica on ha concursat, amb mencions a Cannes i els European Film Awards, ben aviat passarà l’examen de la taquilla, però ja ha recorregut el camí més difícil, el que la posa en el punt de mira malgrat pertànyer a la cinematografia d’un país de 370.000 ànimes.

Lamb, protagonitzada per Noomi Rapace, també triomfadora en el palmarès, retrata un drama rural amb un caire surrealista que eleva l’originalitat de l’aposta fílmica. Rere el guió hi ha l’escriptor més prestigiós del país, Sjón, molt polifacètic: a les seves novel·les, poemes i guions afegeix també la seva experiència com a compositor i lletrista de Bjork en diversos discos, l’últim Biofilia. Islàndia l’ha seleccionat com a candidata a les nominacions dels Oscars.

El fenomen islandès no és un cop de sort. El talent que ha aflorat en l’escena internacional ve de la mà d’unes polítiques de promoció del sector impulsades per una llei del 2003, que estipula les ajudes a la producció de ficció cinematogràfica, televisiva i documental i que es va concretar en la reconversió de l’antic Icelandic Film Fund, que operava des del 1979, en l’exitós Icelandic Film Center. Aquest organisme, presidit per la ministra de Cultura del país, vetlla per la projecció internacional als festivals i mercats audiovisuals alhora que s’implica a potenciar el negoci intern i la preservació dels valors islandesos. 

Els seus plans quadriennals els garanteixen un full de ruta adaptat a la realitat del sector: en el pla tancat el 2019 llançaven una aposta sòlida per la promoció de les dones en llocs clau de la indústria, per exemple. Entre el 2014 i el 2018 el Govern va invertir 66,5 milions d’euros en el pla i va obtenir 99,8 milions en ingressos per exportació de cine i televisió.

Identitat i reputació

El pla del 2020 va llançar el desafiament a deu anys vista després de veure el seu exitós balanç de la dècada anterior, i les bases del miracle islandès neixen de la necessitat de diversificar els seus sectors econòmics aprofitant el potencial amb què compten: creativitat, paisatge natural únic, i un compromís fort amb la seva cultura. En el seu programa, el govern islandès pretén desenvolupar més formació acadèmica audiovisual aprofitant que el pes de la indústria es va triplicar entre el 2010 i el 2020. «Cultura, llengua, identitat, economia i reputació internacional,» assenyala el pla islandès com a pilars de l’aposta de futur per consolidar el treball fet. 

I és que Lamb és l’última producció que s’obre camí en el fòrum internacional, però d’altres l’han precedit en temps recents. Un blanco, blanco día, dirigida per Hlynur Palmason, va enlluernar amb el seu relat en forma de ‘thriller’ del tràngol que viu un viudo recent al descobrir un secret del seu passat. L’entorn islandès, amb un paisatge i una llum úniques, es transforma en la filmografia del país en un instrument més per llaurar escenes i personatges. A Un blanco, blanco día la simbiosi és perfecta. 

Un altre dels exponents de l’emergent cine islandès és el seu peculiar humor, aspre i surrealista, en la línia del cine nòrdic. A Buenos vecinos, la disputa entre dues famílies per l’ombra que causen les branques d’un arbre i que és l’eix de la trama condueix l’espectador del somriure a la inquietud en una història que atrapa per la seva profunditat. 

Buenos vecinos, dirigida per Hafsteinn Gunnar Sigurðsson, va ser reconeguda al Festival de Venècia i va optar a l’Oscar el 2019.

La pel·lícula que, no obstant, més ha unit el recolzament de la crítica i els espectadors d’aquesta última fornada cinematogràfica ha sigut La dona de la muntanya. Dirigida per Benedikt Erlingsson i amb el protagonisme d’una esplèndida Halldóra Geirhardsdóttir, la història explica en clau de comèdia la lluita que manté una grangera contra els interessos econòmics que perjudiquen la seva manera de viure i el medi ambient i que dibuixa com una màfia poderosa. És una nova edició del David contra Goliat, amb el medi ambient al mig, però la crítica mordaç no queda desvirtuada pel to còmic de la posada en escena. 

La cinta, per si sola, es va situar a les cartelleres de cine internacionals, i això que va arribar a les sales d’exhibició durant la pandèmia. Va ser molt celebrat el seu pas pels festivals de Sevilla i de Valladolid, i la protagonista va ser nominada al premi del Cine Europeu i va representar Islàndia als Oscars.

Altres experiències islandeses d’èxit de crítica, com és el cas de Rams, la pel·lícula de Grímur Hákonarson del 2015, que se centra en la història de dos germans que no es parlen en una vall castigada per una epidèmia mortal per al bestiar, va tenir una resposta automàtica en forma de ‘remake’ australià amb Sam Neill i Miranda Richardson al capdavant del repartiment el 2020. Rams va ser reconeguda amb l’Espiga d’Or al Festival de Valladolid i va ser reconeguda a Cannes.

La televisió

L’aposta per la diversificació del sector audiovisual impulsada per l’Icelandic Film Center també té molt a veure que, en aquests moments, tres sèries islandeses aguantin el tipus entre l’oferta de plataformes televisives tan competitiva com Netflix.

Atrapados, que ja va tenir el seu recorregut amb la seva primera entrega a Movistar +, compta amb dues temporades i el seu protagonista, Ólafur Darri Ólafsson, ja lidera l’star-system del país. La sèrie està dirigida per un dels tòtems del cine islandès, Baltasar Kormákur, que també és el seu creador i que des de la seva productora RKV Studios ha impulsat algunes de les pel·lícules més taquilleres de la seva història: 101 Reykjavík o Las Marismas, basada en la novel·la negra del prolífic Arnaldur Indridason, destaquen en la seva cartera. 

També hi ha Kormákur rere la intrigant sèrie Katla, una producció que combina el terror sobrenatural amb el drama existencial en el context de l’erupció d’un volcà a l’illa. 

Més convencional però igual d’efectiva, el que ja la converteix en una sèrie perfectament greixada per funcionar en el mainstream, és Los asesinatos del Valhalla. Un policia d’Oslo és enviat a Reykjavík a dirigir la investigació d’una sèrie de crims amb un mateix ‘modus operandi’, i les rivalitats al si de la comissaria islandesa, amb dues dones al capdavant, s’afegeixen a la trama. També Stella Blomkvist, dirigida per Óskar Thór Axelsson igual que Atrapados, és una sèrie detectivesca amb una advocada peculiar com a protagonista.

El ‘noir’ islandès, molt arrelat, també ha estès els seus tentacles des de la literatura a la producció audiovisual. Autores com Lilja Sigurdardóttir i Yrsa Sigurdardóttir han participat en guions de Katla i Atrapados, sense anar més lluny. Una de les novel·les d’Yrsa Sigurdardóttir, Sé quién eres, ha sigut portada al cine per Axelsson. L’últim rei de la novel·la negra islandesa, el supervendes Ragnar Jonásson, ens portarà ben aviat els personatges de la seva saga (publicada a Seix Barral) en una sèrie ja en producció. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Sí que hem pogut veure ja un parell de capítols de la nova sèrie del protagonista d’Atrapados, una comèdia sobre dos amics que emprenen un viatge pels fiords de l’oest després de molt temps sense fer-se i en què els personatges juguen amb la seva aparició en sèries molt reconegudes a la petita comunitat islandesa. Journey s’ha presentat al festival Seriealizados Fest al costat d’una altra nova aposta del país, Blackport, que dissecciona el sector pesquer islandès dels anys vuitanta i la seva reconversió.

A la plataforma de streaming Filmin es poden veure molts d’aquests títols, així com altres ‘hits’ interessants de la producció del país, com A song called hate, un documental centrat en l’escàndol que va protagonitzar el representant islandès a Eurovisió, Hatari, al qüestionar la política d’Israel, o Déjame caer, un retrat de l’adolescència més traumatitzada de la societat  islandesa en mans del director Baldvin Zophoniasson, molt reconegut i tot un mite al país.