Txema Salvans: una mirada irònica i provocadora sobre el temps lliure

¿De veritat algú pot voler passar les seves estones d’oci en llocs desangelats i grisos com aquests? La resposta és sí. I per a mostra, la de Txema Salvans a Foto Colectania amb el seu treball Perfect day, un viatge fotogràfic pel temps lliure a la vora del mar Mediterrani, tot i que aquest, precisament, mai no es veu a les fotos.

Salvans (Barcelona, 1971) fa 15 anys que recorre el litoral, des de Girona fins a Algesires, indagant amb imatges en la quotidianitat i el comportament humà en el seu sentit més ampli, en un treball a mig camí entre l’artístic i l’antropològic. «Faig projectes de la meva terra, del meu escenari, de l’espai mental i emocional on he crescut. Amb la meva cultura puc ser molt més crític perquè la conec», comenta Salvans. «Sempre intento parlar de com nosaltres, com a espècie, ens relacionem amb l’entorn», afegeix.

Cuiner de la imatge

Entre el 2005 i el 2020 Salvans ha recorregut 150.000 quilòmetres amb la seva furgoneta i la seva càmera analògica de gran format. Treballant, com diu, «de manera molt intuïtiva». «Soc com un cuiner que va al mercat sense saber què cuinarà. Al mercat busca, escull, i a l’arribar a casa, cuina: un primer, un segon i unes postres», diu. El menú que el fotògraf ofereix ara a Foto Colectania el componen 49 imatges que es van publicar en forma de llibre (Perfect day. Editorial Mack) durant la pandèmia i que ara arriben a les sales.

L’autor hi fa un repàs pels sorprenents llocs on consumim el nostre temps d’oci: la gent pren el sol al costat de monstruoses estructures de formigó, passa el temps en paratges desolats o espera que passi alguna cosa (o no) en escenaris inhòspits. El mar està sempre a prop, però Salvans li gira sempre l’esquena, amb la qual cosa la foto ens sembla encara més estranya. De passada, mirant de cara aquests paisatges quotidians injuriats, l’autor qüestiona els estereotips de la sobreexplotació del litoral mediterrani.

L’objectiu del fotògraf és clar: «No em conformo amb imatges boniques. Pretenc que les meves imatges interpel·lin. Vaig amb una idea molt clara i amb la foto et provoco. Jo no he vingut aquí a ser objectiu, si no, seria matemàtic», diu Salvans, que, per cert, va estudiar Biologia. Malgrat aquesta intenció provocadora, Salvans no traspassa cap línia vermella i retrata el nostre temps d’oci amb ironia delicada: «No em permeto fer una burla amb la gent. Tinc fotos que són una broma, un acudit, i no les he publicat. Hi ha un procés d’edició molt acurat», explica.

Catàleg d’hàbits i costums

Tot el treball de Txema Salvans té un denominador comú. En primer lloc, l’ús de l’analògic, sempre amb la mateixa càmera, la mateixa òptica i idèntica pel·lícula, per obtenir a les fotos una textura comuna. «Totes les limitacions de l’analògic em permeten ser lliure com a autor», explica. En segon lloc, res de demanar permís al protagonista: «Això és inherent a la fotografia documental: la foto passa per sobre del retratat», diu. Explica sempre Salvans que moltes vegades s’enfila amb la seva gran càmera amb trípode al sostre de la seva furgoneta per prendre les imatges: «Tothom em veu, però ningú em té en compte. Pensen: ‘Aquest home està aquí treballant’. És fascinant».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I així, foto a foto, aquest treballador de la imatge construeix un catàleg d’hàbits i costums de la nostra societat que, segur, el transcendirà en el temps. «M’agrada pensar que el meu treball –més enllà de les fotos que escullo per a mostrar– és un arxiu per a antropòlegs, periodistes, investigadors, arquitectes... Crec que els meus contactes tenen aquest valor», admet.

«La fotografia és una necessitat. La meva necessitat és estar sol i divagar. I, mira, he trobat la fotografia», sentencia Salvans. La mostra es pot veure a Foto Colectania de Barcelona fins al 21 de novembre.