‘El último duelo’: Feminisme de brotxa grossa

Malgrat les intenses escenes de batalla que intermitentment decoren el seu metratge de sang i fang i ens recorden l’habilitat del director Ridley Scott a l’hora d’orquestrar espectacles de violència plens de nervi però no tant d’expressivitat o sentit coreogràfic, ‘El último duelo’ no és tant una pel·lícula d’acció com un culebró medieval excepcionalment enrevessat i a estones pròxim al tipus de paròdia que va popularitzar Monty Python. El seu objectiu és establir paral·lelismes entre el sexisme de fa set segles i el que combaten moviments com #MeToo, però els gens subtils esforços que porta a terme amb aquesta finalitat només serveixen per constatar l’obvi: que la crueltat patida sistemàticament per les dones no és una cosa nova.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A més de frases de diàleg posades en boca d’homes malvats com «una violació no pot causar un embaràs, ho diu la ciència», el principal mètode que la pel·lícula utilitza per deixar clar el maltractament patit per la seva protagonista femenina és aquesta estructura narrativa que s’inspira en ‘Rashomon’ i que no només resulta redundant sinó fins i tot contraproduent. A diferència del que passava en l’obra mestra de Kurosawa, aquí la multiplicitat de perspectives sobre el crim sobre el qual gira tota la trama no fan que dubtem ni tan sols un instant sobre el que va passar realment, i en aquest sentit no ajuda el desinterès de Scott a establir veritables distincions entre elles a nivell de posada en escena. Al final, oferir successives variacions del mateix relat no només no serveix per dotar ‘El último duelo’ de més fondària psicològica o més eloqüència sobre la masculinitat més verinosa, sinó que, a més, acaba marginalitzant la veu de la víctima igual que al seu dia ho van fer els que van abusar d’ella.