Laurent Garnier: «Ja no sento res nou que em faci dir: ‘Guau, ¿això què és?’»

¿Una pel·lícula sobre la seva epopeia en favor del desenvolupament del techno? ¿Quina història volia explicar?

Vaig rebre propostes que no em convencien: volien fer un film sobre mi, i això no em sembla interessant. Vaig ser jo qui em vaig acostar a Gabin Rivoire i li vaig dir: «Ja sé que no saps res de techno, però això és bo». Li vaig proposar venir a casa, que envaís una mica la meva intimitat i m’utilitzés per conèixer gent i explicar la història des d’una perspectiva més àmplia. El vaig triar perquè m’agrada la seva manera poètica de filmar la música. Volia una pel·lícula que mostrés l’emoció que bascula al voltant de la pista de ball, amb la gent deixant-se anar, sense la necessitat de moltes explicacions.

En un moment del film es veu la seva col·lecció de vinils: molta música negra, com Sly & The Family Stone, la Motown...

I molt reggae, hip-hop i jazz... Soc un amant de la música.

Va créixer en els 70 i 80, un temps en què el ‘dj’ no era protagonista. ¿Què el va atraure d’aquesta figura?

De ben petit, quan tenia set o vuit anys, ja m’atreia tot el que tenia a veure amb els clubs, a través dels mitjans i les converses amb el meu germà gran. A París hi havia un club, Le Palace, de què tothom parlava, i em fascinava el que m’explicaven.

Mai s’ha considerat músic.

He produït molts discos, però tot i així no em considero músic, perquè necessito les meves eines electròniques per expressar-me. Sí, componc música, així que potser ho sigui, però em veig més aviat com algú que fa arribar la música a la gent.

Forma part de l’‘star-system’ que en els 90 va convertir els ‘dj’ en estrelles pop.

No em veig així. He tingut debats sobre aquest tema amb gent del Sónar: ¿estrella techno?, ¿estrella pop? Potser una estrella del techno és algú que és rere el seu pupitre i l’estrella pop se situa davant l’escenari, més com un actor.

¿Vostè és més científic que ‘showman’?

Necessito la música que fan els altres per explicar la meva història. És el que faig cada nit.

Després del techno de Detroit, el house de Chicago, ‘Madchester’ i l’acid-house... ¿Veu ara una cosa tan poderosa com allò?

Ja no sento res nou que em faci dir «guau, ¿això què és?, ¿d’on ve?». Hi ha coses formidables, però sempre veig la connexió amb una cosa anterior. Hem arribat molt lluny en matèria de soroll minimalista, i d’experimentació, però no veig coses revolucionàriament noves ara mateix.

El seu últim treball és la col·laboració amb The Limiñanas, un grup de rock francès de la zona de Perpinyà, a l’àlbum ‘De película’. ¿Què l’ha portat cap a ells?

Ens vam fer amics perquè fa cinc anys vaig coorganitzar un festival al sud de França [Festival Yeah!] i van venir a actuar. Una de les coses que ens uneixen és l’atracció pel grup alemany Can. La idea no era fer un àlbum a mig camí entre el seu món i el meu, sinó que jo me n’anés al seu territori.

Des de fa alguns anys es parla de la decadència del club: la gent jove interactua per altres vies, com les xarxes socials, i si va a una discoteca és per fer-se ‘selfies’ i penjar-los a Instagram. ¿S’ha acabat el que el club va significar en temps no tan llunyans?

Sempre hi haurà clubs, i gent trobant solucions: al Berghain o el Panorama Bar [clubs berlinesos] no es permet entrar amb mòbil. A París hem passat èpoques dolentes, però clubs com el Concrete han marcat el camí cap a una nova generació. Normalment, quan algú diu «les coses eren millors fa 20 anys» és que s’està fent vell.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El Sónar ha sigut una plaça fixa en la seva trajectòria. ¿Què representa el festival per vostè?

No noto que sigui un festival que envelleixi, perquè la seva programació continua sent molt avantguardista, amb grans noms i alhora assumint riscos. No conec la meitat de les propostes, però és un lloc on vinc per refrescar-me i veure què està passant, i on és possible, per exemple, trobar-me amb J.A. Bayona, un cineasta que fa pel·lícules enormes.