Les anècdotes del rodatge d’‘El sustituto’, per Óscar Aibar

El cine espanyol d’aquesta temporada sembla voler fer un viatge al passat. Si fa unes setmanes Daniel Monzón ens transportava als 80 amb Las leyes de la frontera, ara el català Óscar Aibar (Platillos volantes, El gran Vázquez) ens trasllada a la mateixa dècada amb El sustituto. El film està protagonitzat pel jove Ricardo Gómez (Mia y Moi), la sempre impecable Vicky Luengo (Antidisturbios, Chavalas), els veterans Pere Ponce i Joaquín Climent i, en una breu aparició, Susi Sánchez i Bruna Cusí.

La cinta arrenca quan, en els nostres dies, una periodista s’entrevista amb una dona que va estar relacionada amb un policia de l’època. L’acció se situa ara als 80 amb un agent que viatja a la costa valenciana per substituir un company mort en estranyes circumstàncies. És jove i dels que no es conformen amb les versions oficials, per la qual cosa decideix investigar-ho pel seu compte amb l’ajuda d’un col·lega que té problemes de salut i tus constantment. Una doctora també hi col·laborarà per aclarir la situació en una zona dominada pels alemanys i on la droga està fent la seva aparició. És una pel·lícula d’intriga amb molts enigmes per resoldre i una sorpresa final i que no va ser gens fàcil de rodar. El seu director, Óscar Aibar, ens ho explica.

-Atacats per un avió. «Abans que res, us diré que tinc l’anècdota més espectacular de la història del cine espanyol. Durant el rodatge de la meva primera pel·lícula, Atolladero, un F-18 ens va disparar dos míssils. Estàvem filmant a la vora d’un camp de tir de l’OTAN i un pilot aeri va confondre un cap de pont vermell a què havia de disparar amb el nostre camió del grup electrogen, que era del mateix color. Era al costat del protagonista i l’avió va sortir del no-res en un vol rasant i ens va disparar. Encara bo que era bastant matusser i no va encertar. Com comprendreu, després d’això qualsevol anècdota que em pugui passar en un rodatge em sembla insignificant».

-Les seqüeles del postconfinament. «El sustituto va ser una de les primeres produccions que es va rodar després del confinament i va ser un rodatge molt difícil. Intentàvem demostrar que era possible fer-ho, però anàvem com astronautes, les PCR no eren com ara, feien mal, molt mal. També teníem molts condicionants en el guió, era impossible el contacte entre els actors, vivíem en bombolles, la soledat a l’hotel... Rememorant-ho ara, amb el temps, em sembla bastant increïble».

-Prohibit escopir. «La Covid ho va complicar molt tot. Per exemple, la seqüència quan la noia del Mossad és detinguda pel protagonista i li escup a la cara. Ara és impossible en una pel·li, no et deixa cap companyia d’assegurances. Has de fer el pla i, en el contraplà, fingir l’escopinada amb una xeringa. Abans es netejava la cara i el pla estava fet en un moment, ara són 30 minuts».

-Basada en fets reals. «Fa 10 anys vaig veure una foto en un restaurant de Calp on apareixien diversos tios de les SS i crèiem que era d’una pel·li, però no, era real. Amb els anys es van descatalogar molts documents del Mossad i la CIA i es va descobrir que pels voltants de Dènia n’hi havia un munt. No eren dos o tres, eren centenars de monstres del feixisme que s’hi van estar. La pel·lícula és un thriller de polis que pretén entretenir però també té un rerefons que em venia de gust explicar».

-Una festa autèntica. «La gent em comenta que troba molt exagerada l’escena de la festa de l’aniversari de Hitler, però és totalment certa, es va celebrar cada any fins a 1982, està perfectament documentat. L’actual alcalde de Dènia era membre de la banda municipal que amenitzava les vetllades i em va explicar moltes coses com que, entre descansos, es colava als bungalous i hi havia autèntics museus del nazisme. La seqüència que pot semblar més rara és la més real».

-¿Qui vol ser figurant? «Rodar la festa alemanya també va tenir la seva dificultat perquè feia poc que s’havia acabat el confinament i demanava a figuració que portés 10 jubilats d’ulls blaus amb aparença germànica. Va ser molt complex trobar-los, ja que la majoria eren habitants del Llevant i ningú volia sortir de casa, els provocava autèntic terror».

-Acostumat als 80. «Ambientar els anys 80 sempre és complicat, però hi estic acostumat perquè porto filmant la Transició des de fa molt temps ja que he dirigit capítols de Cuéntame cómo pasó des de fa nou temporades. Soc molt fan dels Seat i de l’època, vam haver de preparar cotxes dels 80 per al rodatge, ja que no tenien les mesures de seguretat actuals. Són coses complexes per rodar, com reproduir els pentinats. És un treball que m’ha tornat a la meva adolescència».

-El calvari de Pere Ponce. «Al pobre Pere Ponce li va costar interpretar, després del confinament, aquest personatge gairebé moribund perquè havíem de fer un arc de la seva malaltia i no es roda sempre en continuïtat i havia de recrear-ho en diferents fases. Vam comptar amb l’ajuda d’un metge que ens va passar gravacions dels efectes del tabaquisme i el Pere va intentar forçar aquest tipus de respiració. Igualment ho vam reforçar amb efectes de so molt eficaços que són pràcticament imperceptibles».

-Una família gitana. «També va costar trobar persones de raça gitana per a la seqüència en què estan demolint les barraques, ja que no els agrada sortir a les pel·lícules. Vam parlar amb un patriarca i són, bàsicament, membres d’una mateixa família que no viuen en barraques ni res semblant. Encara bo que es van avenir perquè volia que la pel·lícula tingués una presència ètnica important».

-El dimoni de les armes. «El protagonista té una relació molt estreta amb les armes i n’hi ha moltes però és impossible que al cine espanyol hi hagi un accident com el que recentment ha passat amb Alec Baldwin. D’entrada, les armes amb munició real no són compatibles amb les de fogueig. Un mestre d’armes se n’ocupa i és un tema a què li tenim molt respecte, ningú s’atreveix a tocar el seu maletí. El protagonista també va rebre un complet entrenament de com agafaven la pistola en aquella època, sempre amb el dit recolzat en el canó, no en el gallet. No m’agrada banalitzar el tema de les armes, tinc molta por què passi alguna cosa i sempre hi fem una especial atenció».

-Un accident amb suspens. «L’escena de l’accident del cotxe em va impressionar molt. Havia fet bolcar cotxes en altres produccions, però no fent dues voltes de campana completes. Va exigir gairebé un dia de rodatge perquè té un protocol molt estricte, s’ha de preparar molt bé, buidar-lo, posar un arnès, disposar la rampa per poder preveure voltes. També hi ha d’haver tota mena de seguretat com bombers o una ambulància per si alguna cosa surt malament. Quan ho vam fer, vam seguir tots els protocols, vam fer diverses reunions prèvies, vaig dir que només necessitava que es veiés 10 segons fumejant i tothom ho va entendre. Vaig donar el senyal i va estar molt bé, però en comptes de bolcar es va clavar una mica i vaig pensar que podia haver-li passat alguna cosa a l’especialista, però estava bé. Va sortir del cotxe i tots el vam felicitar».

-L’amic dels nens. «Sempre dic que la relació de Ricardo Gómez amb els nens és com la de Tarzan amb els animals. Ha sigut un nen actor (interpretava el Carlos a Cuéntame cómo pasó) i té una connexió magnífica amb ells, se n’enamoren, juguen junts i els fa estar còmodes. És un ensinistrador infantil molt potent».

-Un valent entre les flames. «La seqüència de l’incendi al barco la va fer l’expert en efectes especials Óscar Abades, fill del mític Reyes Abades, que ho ha mamat tota la vida. Durant la preparació, Ricardo va insistir a exposar-se una mica a les flames, acostar-s’hi, li vam posar un gel i una marca concreta de fins on podia arribar i es va rodar amb moltíssima tensió».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-Les dues Europes. «A la pel·lícula, un 127 persegueix un Mercedes. És una metàfora d’una cosa que volia explicar, com el partit del Mundial de futbol d’Itàlia contra Alemanya que surt al film. És l’Europa del sud contra la del nord, el poder econòmic contra els pobres, un vull i no puc, podem trucar el motor però no tenim poder. És un detall simbòlic».

-Sense diners per a cançons. «Per a la banda sonora vam poder aconseguir els drets d’El vals de las mariposas de Danny Daniel i un tema de Barón Rojo però, com de costum, en la postproducció ja t’has gastat tots els diners. Per això el Te estoy amando locamente no és l’original de Las Grecas, està interpretat per un amic meu i la seva noia, Salvador García i Irma Muñoz, que són uns covers formidables. Vaig haver de sortir-me’n així; ella va imitar les seves veus a la perfecció i em van estalviar un problema».