La Barcelona ‘underground’ que va plantar cara a la ‘movida’ als anys 80

La Barcelona dels 70 havia exercit, de fet, un poderós influx al Madrid del Rock-Ola. Començant per Lorenzo Rodríguez, director de la sala i seguidor d’artistes com Máquina!, Pau Riba o Sisa, que havia peregrinat a Canet Rock. El seu club va construir ponts: els concerts ‘Rock-celona’, que van presentar allà Ultratruita, Decibelios, Brighton 64, Último Resorte, C-Pillos... Fins i tot Los Sírex van passar per Rock-Ola, en respecte als pioners. «Barcelona havia sigut en el centre de tot», reflexiona Rodríguez, resident a la capital catalana des del 2008. «Aquí hi havia les discogràfiques i les revistes musicals», recorda. «Però després, alguna cosa va passar i em fa molta pena», explica sense ànim de ficar-se en mogudes polítiques. El 1989, ell es va situar al darrere de la revista ‘Boogie’, intent (efímer), des de Madrid, de rivalitzar amb les barcelonines ‘Rockdelux’, ‘Popular 1’ i ‘Ruta 66’.

La crònica possible

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Però hi ha una crònica barcelonina possible d’aquells primers 80, com reflecteixen, des del flanc més punk-hardcore, els llibres ‘Harto de todo’ (Jordi Llansamà), ‘Que pagui Pujol!’ (Joni D.) i ‘Odio obedecer’ (Xavier Mercadé), i des del més avantguardista, ‘La ciudad secreta’ (Jaime Gonzalo). Laberints de tribus que cobrien des de l’heterodòxia pop (Distrito V, El Hombre de Pekín o Los Burros, avantsala d’El Último de la Fila) a l’experimentació (Macromassa, Ultratruita, Koniec), la reivindicació del rock’n’roll (els populars Loquillo i Los Rebeldes), el ‘revival’ mod (Brighton 64, Telegrama), el punk i postpunk (d’Último Resorte a Kangrena i Shit S. A. passant per Desechables) i la derivada skin (Decibelios).

Escenaris: del Zeleste d’Argenteria al temple ‘mod’ del Boira, el camaleònic Metro (després, plaça gòtica com 666 i Psicódromo), el rocker de garatge Magic, i entorn de la plaça Reial, el bar Texas, més tard i fins ara Sidecar, i el Karma. Temples d’una era que Barcelona va emprendre camins poc complaents, una mica lluny dels focus.