Antonio Carmona: «Ara em preocupen més les cançons que les fusions»

Així, ¿Ketama ha tornat al congelador després de la gira de reunió del 2019?

Amb la pandèmia ja era tot molt difícil i de moment es va quedar allà. Va ser molt gratificant ajuntar-nos de nou, tenir les guitarres de Juan i Jaunmi, a la dreta i a l’esquerra, però ara cadascú està fent les seves coses. Jo he estat amb els discos de les meves filles, Lucía Fernanda i Marina, i amb el disc de Rosario, i he fet un bolero molt bonic amb Benjamín Prado que sortirà més endavant. I coses amb Rayito, guitarrista i productor al·lucinant...

I ha compost i gravat aquest tema, ‘Me maten’, amb C. Tangana.

Va venir a casa, em va posar el seu disc i em vaig quedar molt impactat. Vam estar un parell de dies treballant i va sortir ‘Me maten’, una cançó en la qual recordem quan no ens deixaven entrar a les discoteques, quan ara ens posen estores vermelles i ens donen glòria beneïda. Riem molt. És molt fàcil treure una cançó amb ell, i ‘Me maten’ és com un himne: el ‘No estamos lokos’ d’aquesta època.

Al final, ha resultat que Tangana no és el traper radical allunyat de les músiques tradicionals que podia semblar.

És un melòman. Fixa’t en els artistes que ha agafat: se n’ha anat al Brasil i a tocat amb Toquinho, i se n’ha anat a Cuba i ha gravat amb Eliades Ochoa... Té aquesta capacitat d’observar les altres generacions musicals, com Jorge Drexler o nosaltres. En uns dies anem a actuar amb ell als Grammy, a Las Vegas.

Una altra cançó nova és ‘Corazón gitano’, amb Álex Cuba.

Un dels artistes cubans més reconeguts; viu al Canadà i té diversos Grammy, els americans, que és molt difícil. El cor gitano representa el cor lliure, això que enyorem quan tenim una feina amb un horari.

Ve a Barcelona sota el nom d’Antonio Carmona y Familia. ¿Què representa aquesta unió?

Són les noves generacions que tinc a casa meva, i són tots músics molt experimentats des de petits. Portar aquesta nova sang dels Habichuela dona molt joc, i ells es diverteixen. Anem a tot arreu en família, com un clan. Als concerts, Marina canta temes seus, i Juan, Lucas i jo toquem peces de tota la meva trajectòria, en solitari i amb Ketama, i alguna cançó més, com ‘Aquellas pequeñas cosas’, de Serrat, que fa molts anys que canto.

Després d’haver treballat amb Ketama en la fusió amb el pop, el jazz o la música de Mali, ¿ara tendeix a tancar files amb l’arrel flamenca-rumbera?

Ara mateix em preocupen més les cançons que les fusions. Després ja, l’acompanyament pot anar pel flamenc, el llatí, el pop... La fusió ja va passar per a mi. Jo em sé defensar en la música hindú, irlandesa..., i ficar-li un calaix, o una guitarra, o una lletra. Tinc aquesta capacitat d’emmotllar-me, perquè he tingut els meus mestres, el meu pare, Juan Habichuela, i el meu oncle Pepe.

Amb aquesta formació d’hereus, ¿sent que és ara vostè el patriarca?

Tant com a patriarca, no ho sé. Em sembla massa. Però tinc una ànima molt jove. Quan acabem de treballar ens en anem tots de canyetes, amb les guitarretes... Comparteixo molt amb la meva família.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Els va costar obrir les portes de la seva vida familiar en el programa ‘Los Carmona’, de ‘Lazos de sangre’ (TVE)?

S’ha d’estar present en els mitjans, i programes de música no hi ha. Trobo a faltar els espais d’altres temps, com ‘Rockopop’ i molts d’altres. Que ara treuen la música així, endinsant-se més en altres coses, doncs és el preu que s’ha de pagar. Van fer un repàs molt bonic als Habichuela. Però nosaltres a Espanya tenim el nostre Miles Davies i la nostra Billie Holiday, que són la Niña de los Peines, Tomás Pavón, Sabicas, Carmen Amaya... I si no els treuen a la televisió, la gent no se n’assabenta.