Cinc raons per llegir avui Dostoievski

Perquè és com aquest amic borratxo que sempre acompanyes a casa

Com les històries d’aquest tipus carregat de copes que t’assetja a la barra del bar entossudit en explicar-te les seves penúries, plorant-te a sobre, les novel·les de Dostoievski potser no han superat bé al llarg d’un descregut segle XX i la coda del XXI la seva excessiva sentimentalitat. Però a poc que entrem al seu món i es produeixin aquelles fases d’enamorament, odi i amor de les quals parla la professora Tamara Djermanovic, bona coneixedora de l’autor, i que tots els lectors de Dostoievski han experimentat, s’estableix llavors la deguda distància per apreciar una altra de les grans qualitats de l’autor:  «La idea que la nostra psicologia determina el nostre destí abans que les circumstàncies socials» i la consideració que a cop de voluntat és possible elevar-se d’una vida miserable. Per a l’autora i traductora del rus Marta Rebón: «Dostoievski continua viu perquè va abordar dilemes ètics i morals que continuen apel·lant-nos avui, va tractar problemes universals com la ludopatia, el fanatisme i la pobresa i va ser un perspicaç observador de la condició humana».  I en aquests temps d’emergència climàtica «la seva denúncia del materialisme desenfrenat, està avui més vigent que mai». Així que el borratxo acaba sent lúcid.

Perquè quan parla del sofriment sap del que parla

Fill d’un pare brutal que el maltractava físicament, Dostoievski va sentir una oculta alegria quan un serf va decidir matar l’abusador i alhora un dostoievskià malestar per sentir aquesta felicitat. Així que no és estrany que ‘Els germans Karamàzov’, la seva obra més ambiciosa i totalitzadora, giri al voltant de la mort d’un patriarca tirànic. No és l’únic dels seus trets que va passar als seus personatges: el príncep Mixkin, protagonista de ‘L’idiota’, patia d’epilèpsia com el seu creador i la història de l’autodestructiu jugador de la seva novel·la homònima perdudament enamorat d’una dona que el menysprea és la del mateix escriptor. A més qualssevol dels excessos comesos als seus llibres van ser àmpliament superats per l’autor, a qui un edicte del tsar va perdonar la vida quan estava al peu d’escamot d’execució i va malviure tota una dècada en un camp de treball a Sibèria.

Perquè va ser l’autor favorit de la generació beat i de Coetzee

Naturalment, els qui millor el van comprendre al segle XX van ser aquests autors situats al marge que van compondre la generació beat. Jack Kerouac, que el va llegir molt amb deteniment, l’anomenava de manera carinyosa ‘Dusty’ i la seva novel·la ‘Els subterranis’ està directament influïda per ‘Memòries del subsol’. Burroughs i Allen Ginsberg també el van apreciar i aquesta influència es trasllada directament per via filosòfica fins al maig parisenc del 68, apuntalant les claus de l’existencialisme.  I és que «Si Déu no existeix, tot està permès», com assegura un dels germans Karamàzov, és una idea a què en aquell temps se li va donar molt voltes. Alguns anys més tard, en els confins de l’Àfrica, un autor com J. M. Coetzee es va deixar arrossegar per la fascinació de la misèria humana a la seva novel·la ‘El maestro de Petersburgo’, en la qual, com recorda Marta Rebón, «va crear una versió fictícia de Dostoievski i estableix un diàleg amb la seva novel·la ‘Dimonis’». No va ser l’única incursió del nobel sud-africà: a ‘Diari d’un mal any’, un llibre de caràcter assagístic analitza ‘Els germans Karamàzov’.

Perquè ha sigut el mestre de Rafael Chirbes

Només s’han de llegir els impressionants diaris de l’autor valencià per adonar-te del molt present que té Dostoievski: «Ens hem destruït. Hem descobert que hi ha culpables i no se’ls castiga. A més ni tan sols ens queda l’esperança que se’ls castigui a algun lloc o temps de l’infinit», escriu en un nota a la qual titula ‘dostoievskiana’. Amb aquestes altes dosis d’autoflagel·lació i ràbia que tenen les seves novel·les, Chirbes és possiblement un dels pocs escriptors espanyols que s’ha deixat arrossegar pel costat fosc del rus. Paul Viejo, responsable de l’edició del ‘Diario de un escritor’ de Páginas de Espuma, afirma que són molt pocs els escriptors actuals que han seguit aquesta via literària. «En general en les lletres dels segles XX i XXI, s’ha acudit molt més a Txékhov, amb la seva gran dedicació als detalls, els silencis i la subtilesa, Dostoievski no ha sigut una via tan transitada».

No obstant hi ha un escriptor actual, particularment preocupat per les arrels del mal, que ha tingut el rus a la seva capçalera. És l’asturià Ricardo Menéndez Salmón, que valora la seva obra com «un afany quixotesc sempre a un pas de l’excés, però també d’enorme minuciositat i emoció, per ubicar aquest home miserable i alhora heroic en la correspondència d’un balanç just».

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Perquè malgrat tot continua sent al darrere de les ficcions que consumim

Potser la literatura contemporània s’hagi apartat de l’autor, però l’empremta de Dostoievski és perfectament perceptible en bona part de les sèries de televisió a les quals acudim. Per què qui és Walter White sinó aquest heroi contradictori, capaç del pitjor sense perdre en cap moment de cara a l’espectador una profunda comprensió i fins i tot empatia. ‘Breaking Bad’, possiblement l’assoliment televisiu més gran de la nova era de les sèries, és pur Dostoievski. En aquesta lliga hi hauria també algunes altres joies com la descoratjadora sèrie ‘The Leftovers’ i la minisèrie ‘The Virtues’, exploracions del sofriment que utilitzen bastant recursos narratius de l’autor. Sense oblidar que també es poden llegir perfectament ‘Crim i càstig’ i ‘Els germans Karamàzov’ –que giren totes dues al voltant d’un crim– com a novel·les policíaques, potser el gènere literari però també audiovisual que ha trobat un públic més ampli al segle XXI. Un gènere que ens retrata.