Crítica d’‘El ventre del mar’: el rai de la Medusa

‘El ventre del mar’ és un film dissenyat a partir de diverses capes, tantes com elements argumentals hi ha darrere. L’última pel·lícula d’Agustí Villaronga es basa per igual en un text d’Alessandro Barico, ‘Oceà’, que s’inspira al seu torn en un naufragi real a principis del segle XIX a les costes africanes i que va donar peu a la impressionant tela de Théodoro Guéricault ‘El rai de la Medusa’, pintat el 1819.

La idea original de la pel·lícula era una representació teatral, que finalment, sense renegar d’aquest plantejament, s’ha convertit en un film en blanc i negre que juga amb la recreació, la representació teatral i la pictòrica a través de les formes, ja que els estilitzats colors ocres de l’oli original han sigut traslladats a un blanc i negre irreal, tacat de colors diluïts de tant en tant, molt adequat per al canvi constant entre la realitat del naufragi i la seva representació en un escenari teatral filmat per al cine. El text no es queda per descomptat en aquell moment real històric, sinó que el film esdevé una al·legoria sobre el tema tan actual de la immigració. Villaronga afegeix més capes a la seva pròpia tela mitjançant l’ús de fotografies de balsers, al·legories visuals, el disseny del rudimentari rai de troncs amb els seus supervivents com un decorat en si mateix i la recreació del judici posterior als esdeveniments.