Dave Gahan busseja «més enllà dels confins de Depeche Mode»

Mentre Depeche Mode reposa al congelador (l’últim senyal, ‘Spirit’, data del 2017), el seu ‘frontman’, Dave Gahan, mou peça amb el nou producte de la seva entesa amb Soulsavers, l’equip de producció creat a principis d’aquest segle per Rich Machin i Ian Glover. Si en les seves dues col·laboracions anteriors, de l’aliança van sortir cançons noves, aquesta vegada el fruit, ‘Imposter’, conté adaptacions de temes pretèrits d’altres autors, senyals de rock, soul, blues, country i gòspel amb què el cantant sent «connexions profundes».

Ho explica en una entrevista amb aquest diari circumscrita al nou àlbum (es demana al periodista que eviti preguntes sobre Depeche Mode), en què es refereix a Soulsavers com alguna cosa més que un artefacte amb què s’entén en qualitat de convidat. «És una banda en la qual hi ha una química interna i que, igual com passa amb Depeche Mode, presenta diverses versions de si mateixa», explica. El seu rol lluu més determinat a ‘Imposter’ que a ‘The light the dead see’ (2012) i a ‘Angels & ghosts’ (2015). «Perquè aquest és un disc produït per Dave Gahan i Rich Machin, i perquè he finançat el projecte», diu. D’aquí, i de la gravació a Malibú, surt una obra que «és molt Dave Gahan i molt Soulsavers, cohesionada i seqüenciada com un àlbum, fins i tot amb les seves dues cares», indica. «Perquè és així com escolto encara els discos».

Transcendir la impostura

‘Imposter’ juga des del seu títol amb la idea del Gahan simulador o mèdium que s’ha passat la vida, com a cantant de Depeche Mode, interpretant i escenificant majorment les cançons compostes pel seu col·lega Martin L. Gore. Allà, ell veu en aquest nou material una manera de ser ell mateix dotat d’una inèdita intensitat. «Es pot dir que a ‘Imposter’ estic, literalment, impostant, però soc jo a través de les cançons dels altres, perquè trobo en les peces de Nina Simone, Bob Dylan o Cat Power una informació que m’ajuda a tenir un sentiment de pertinença i un sentit de la redempció, el perdó, la ironia i el sarcasme», explica amb verb parsimoniós, intercalant silencis i meditant cada paraula.

Obre l’àlbum ‘The dark end of the street’, un angoixant número soul de 1967 de Dan Penn i Chips Moman que va gravar primer el malaguanyat James Carr (després se l’agenciarien Percy Sledge, Dolly Parton, Lee Hazlewood i molts d’altres), i el segueixen rescats com el tèrbol ‘Lillac wine’ (de James Shelton, que en els 90 va adaptar Jefrf Buckley) o ‘A man needs a maid’, de Neil Young. Reflexos de relacions prohibides, records punyents i sublimacions romàntiques, tot això entorn d’aquest ‘desperate kingdom of love’ (desesperat regne de l’amor) al qual va escriure PJ Harvey. Material en el qual Gahan ha trobat «increïble identificació», remarca. «Per a mi, l’interessant d’interpretar aquestes cançons, sent qui soc ara, és que encaixen bé totes juntes, i que no sonen com una reunió de temes de diferents autors».

Entre les seves dues famílies

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Apunta Dave Gahan que l’àlbum li ha donat «llibertat» per expressar-se «d’una manera diferent a l’habitual, més enllà dels confins de Depeche Mode». Qualifica Soulsavers com «una extensió de la meva família», i alternar els projectes amb les dues formacions li permet «recuperar en cada episodi el vigor, l’alegria i la gratitud, com quan passes un temps lluny de casa i dels teus, i després t’adones de com els trobaves a faltar».

Aquí ha trobat l’estímul valent-se de les guitarres, l’òrgan, els cors celestials i la reverberació, i deixant de banda la gramàtica electrònica que atén Depeche Mode. «La instrumentació no és tan important per a mi com la interacció amb qui faig la música», adverteix. «Treballar amb altres músics ha de fer-te sentir la teva pròpia força i fer-te crear els teus propis espais, i és llavors, amb aquest teló de fons, quan una cosa màgica passa. I pot passar tant si fas música amb màquines, o tocant instruments», conclou, abans de mostrar-se pletòric amb el seu registre interpretatiu. «Vaig passar llargs mesos estudiant aquestes cançons i en aquests moments sento una gran confiança en la meva veu».