Psicoanàlisi al Liceu

L’abrupte final de la revisió que fessin de la tragèdia d’Èdip dos colossos de la música, la literatura i el teatre de començaments del segle passat va descol·locar els liceistes que l’escoltaven per primera vegada. La sessió de dissabte al Gran Teatre, que podria haver-se escoltat al divan d’un psicoanalista per la seva temàtica, va portar a l’escenari el fill i marit de Jocasta segons la visió que plasmessin a ‘Oedipus Rex’ Jean Cocteau i Igor Stravinski, una òpera-oratori que tornava al Liceu 88 anys després de la seva estrena local. El complex que Freud definiria a partir del personatge mitològic té el seu eco en el d’Electra, que aprofundeix en aquests sentiments i desitjos ambivalents pels progenitors que el fundador de la psicoanàlisi es va encarregar de definir i desenvolupar. Josep Pons va unir musicalment els dos mites en una mateixa vetllada imposant com a preàmbul a l’obra de Stravinski una ‘suite’ de l’òpera ‘Elektra’ de Richard Strauss creada pel compositor i director Manfred Honeck, fins al 2020 titular de la Simfònica de Pittsburgh.

La simbiosi –separada per un pesat entreacte de 30 minuts– va funcionar a la perfecció, perquè el vol expressionista de l’obra straussiana estrenada el 1903, concentrada i ben exposada en aquesta aquí inèdita síntesi instrumental –tot i que, ¡com es van enyorar les veus!–, pot entendre’s com un perfecte antecedent de l’obra de Stravinski, estrenada en versió de concert el 1927 i, l’any següent, escenificada.

Impacte sonor

‘Oedipus Rex’, amb text en llatí –que va comptar amb Josep Maria Pou com a narrador–, impacta pel seu format, per la seva sonoritat, pel seu text colpidor i per la seva afecció a la tradició melòdica. Pons va aconseguir que es lluïssin tant la Simfònica liceista com l’apartat masculí del Cor del Gran Teatre que ara dirigeix Pablo Assante i va comptar amb uns solistes d’excepció.

L’Edip del polifacètic Michael Spyres va aportar un fraseig seductor, coloratura segura i un timbre càlid i sempre acolorit, al qual va unir la seva proverbial força interpretativa. La Jocasta d’Ekaterina Gubanova va ser perfecta en la seva gran escena, tot i que la seva veu ben projectada i sonora s’aprimava massa en el greu. José Antonio López va tornar a conquerir per la seva expressivitat i per l’adequació a l’estil en els dos papers, mentre que el personatge de Tirèsies trobava el seu millor defensor en un Albert Dohmen còmode en aquest paper de baix. S’hi va unir l’impecable Pastor de David Alegret.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre