Paul McCartney, l’abecé del pop en 23 cançons

‘Single’. 1971. «Des que te’n vas anar només ets ‘Another day’», li va cantar Lennon al seu exsoci en la despietada ‘How do you sleep’. Amb els anys, tota aquella hostilitat dels primers mesos post-Beatles es va anar diluint, però va quedar el compliment cap aquesta vinyeta d’immarcescible encant pop (i esplèndida línia de baix) que retrata la trista quotidianitat d’una dona solitària. Els crítics la van titllar al seu dia d’irrellevant; el temps va demostrar, no per primera ni última vegada en el que incumbeix a l’obra de McCartney, que estaven equivocats.

‘Band on the run’. 1973. Amb una lletra creada a partir d’un comentari que George Harrison va fer durant una de les tedioses i interminables reunions de negocis que van marcar l’última etapa dels Beatles («si pogués tocar el dos d’aquí...»), la peça central del tercer elapé dels Wings és una incontestable prova del talent de Macca per acoblar fragments musicals aparentment dispars en una sola cançó d’exultant sentit melòdic.

‘McCartney II’. 1980. Mentre grups com Queen es vantaven a les portades dels seus àlbums de no fer servir sintetitzadors, McCartney abraçava amb alegria els nous instruments electrònics en una irresistible peça ballable que mirava de reüll Stevie Wonder i els Talking Heads i que, segons diu la llegenda, va empènyer Lennon a sortir del seu retir domèstic per tornar a l’estudi de gravació.

‘Rubber Soul’. 1965. Els Beatles sí que sabien com obrir un elapé. Aquest inusual retrat d’empoderament femení ple d’al·lusions sexuals que cavalca sobre un ‘riff’ inspirat en el ‘Respect’ d’Otis Redding és una immillorable porta d’entrada a les meravelles que enclou el fastuós ‘Rubber Soul’. 

‘Revolver’. 1966. En plena explosió del Swinging London, el grup de pop més popular del planeta es despenja amb una tètrica estampa de mort i soledat sustentada en un doble quartet de corda i uns versos sense esperança. Un assoliment majúscul.

‘Revolver’. 1966. Escrita durant una de les periòdiques crisis que van marcar la relació entre McCartney i l’actriu Jane Asher, aquesta obra mestra de l’economia narrativa és una candidata molt seriosa al títol de millor balada mai composta pel seu autor. Res hi sobra. Res hi falta. Tot emociona.

‘Revolver’. 1966. Que aquesta eixelebrada declaració d’amor a la marihuana a ritme de soul del sud fos escollida per acompanyar els títols de crèdit finals de la pel·lícula infantil ‘Els Minions’ parla de forma eloqüent sobre l’habilitat de Macca a l’hora de camuflar el veritable significat de les seves cançons sota vestidures d’aparent lleugeresa. Superlativa interpretació vocal.

‘Single’. 1968. Concebuda com un regal per a Julian, el fill de John i Cynthia Lennon, a qui McCartney mirava de consolar després de la separació dels seus pares, aquesta composició de construcció simple i melodia sublim no va trigar a arribar a rang d’himne universal. El «better, better, better, aaaaaah» que en el minut 3 dona pas als inefables «na na na nananana» finals és potser el moment més orgàsmic de tota la carrera dels Fab Four.

‘London Town’. 1978. És molt difícil fer més amb menys. Dues estrofes de només dos versos cada una i una tornada d’una sola frase són suficients per a Macca per pintar, sense esforç aparent, una delicada escena de romanticisme exacerbat travessada per sentiments de dubte i penediment.

‘McCartney’. 1970. Composta durant l’estada dels Beatles a l’Índia, aquesta elegia per les coses que l’afany consumista ens empeny a rebutjar va adquirir un nou sentit quan va aparèixer al primer elapé de McCartney en ple naufragi dels Fab Four, com un diamant de commovedora melancolia enterrat entre les escombraries de les acusacions i els ressentiments.

‘Mccartney III’. 2020. Entre les sorprenents audàcies que l’exbeatle inclou a la seva última col·lecció de cançons en solitari figura aquest bonic retall de folk pastoral inspirat en un llibre sobre el moviment dels planetes en el qual Macca s’atreveix a posar la seva gairebé octogenària veu en manera falset. Una vegada més, surt triomfant.

‘Wings at the speed of sound’. 1976. Només a algú amb un do musical tan desenvolupat com Mccartney se li podria acudir harmonitzar amb una segona veu el fugaç moment en què els noms de Phil i Don (és a dir, els Everly Brothers) apareixen citats en aquesta irresistible invitació a mantenir les portes de casa obertes de cara a l’arribada de nous convidats.

‘McCartney’. 1970. Macca mai ha sonat més vulnerable que en aquesta carta d’amor i gratitud dirigida a la seva dona Linda en un moment d’intens inquietud personal. La guitarra evoca amb solvència l’estil de George Harrison però la veu és inequívocament McCartney en una de les seves interpretacions més sorprenents.

‘Band on the run’. 1973. Una excel·lent raó per escoltar l’elapé ‘Band on the run’ fins al final. La lletra, vagament orwel·liana, potser peca de funcional però la combinació de piano, sintetitzadors i guitarra resulta devastadora i l’arranjament orquestral de l’últim acte és directament matador.

‘The Beatles’. 1968. Trivial, embafadora, alegrement idiota... ‘Ob-la di, Ob-la-da’ fa més de mig segle que auporta insults i allà continua, indestructible, una joiosa celebració de l’Anglaterra multicultural que resultava pertinent en els dies del racista Enoch Powell i el seu discurs sobre els «rius de sang» i que avui continua resultant igual de necessària.

‘Single’. 1967. La vida quotidiana a l’Anglaterra suburbana dels anys de postguerra encapsulada en tres minuts i tres segons de perfecció pop. Un clàssic absolut.

‘The Beatles’. 1968. McCartney va escriure aquest petit wéstern musical amb la llengua a la galta, com diuen els anglesos. Però la innegable vocació paròdica de la peça, una facècia que testifica l’admiració del seu autor per artistes de music-hall com George Formby i Stanley Holloway, no disminueix gens el seu recargolat encant.

‘Red Rose Speedway’. 1973. L’elecció més òbvia per a la lletra S és la imbatible ‘She’s leaving home’, però aquí optem per donar-li una oportunitat a aquesta petita gemma amagada a la cara B d’un dels àlbums menys distingits dels Wings de la que ni tan sols McCartney sembla avui recordar gaire. Així de sobrat va l’home.

‘Chaos and creation in the backyard’. 2005. Té alguna cosa de miraculosa que després de compondre cançons durant 45 anys Macca fos capaç de continuar trobant a les seves butxaques melodies tan memorables. La lletra, amb tota la seva empatia cap a tots aquells que tenen massa pluja en les seves vides, en aquesta ocasió està a l’altura de l’emoció que ofereix la música.

‘Ram’. 1971. La primera part d’aquest ‘single’ ‘extravagantíssim’ que insòlitament va arribar al número u als EUA ha sigut definida com «una celebració de la indolència fumeta», però en realitat l’arquitectura de la cançó resulta tan complexa que ni el mateix McCartney ha sigut capaç d’interpretar-la mai en directe.

‘Venus and Mars’. 1975. Es fa difícil ponderar aquesta evocadora balada acústica al marge de ‘Rock Show’, cançó amb què forma l’eficaç díptic que obre el quart elapé dels Wings. Per fortuna, l’existència de la versió ‘Reprise’ (més llarga i amb lletra diferent) ens brinda una nova oportunitat d’apreciar la seva màgia etèria i la seva còsmica bellesa.

‘Single’. 1965. Exemple suprem de la compenetració assolida per Lennon i McCartney a l’hora d’escriure cançons en els primers anys dels Beatles, aquest honest (i melòdicament gloriós) retrat de les inseguretats que presidien la relació de Paul amb Jane Asher va marcar un punt d’inflexió en l’equilibri intern del grup, qüestionant el fins aleshores indiscutit lideratge musical de John.

‘Abbey Road’. 1969. Un any abans que Lennon anunciés al món que el somni havia acabat, McCartney es va acomiadar de l’idealisme i la innocència dels anys 60 en una commovedora suite que recrea amb amargor la batalla financera i personal que va deixar els Beatles (i, per extensió, tota la seva generació) sense «enlloc on anar». I, sí, també comença amb la Y una bonica balada anomenada ‘Yesterday’ de la qual potser hauran sentit parlar.