EL LLIBRE DE LA SETMANA

Crítica de ‘La bestia’, de Carmen Mola: un Planeta que no sedueix ni entreté

La novel·la demostra que tres caps no sempre resolen millor que un de sol

JAIME GALINDO

Oscar Wilde afirmava que «hi ha només una cosa al món pitjor que parlin de tu, i és que no parlin de tu». Amb aquesta màxima per bandera, la primavera del 2017 naixia Carmen Mola amb una campanya de màrqueting aclaparadora i una biografia ideada amb la intenció d’empatitzar amb el públic femení. Tant és així que la polèmica quan s’ha revelat que darrere d’aquest pseudònim s’amagaven tres escriptors ha incendiat les xarxes les últimes setmanes. Una cosa que, atenint-nos a l’afirmació de Wilde, no fa més que alimentar la llegenda i aconseguir que tothom parli de la publicació d’una novel·la, fet que no podem negar que és tot un èxit al nostre país.

‘La bestia’, Premi Planeta 2021, arrenca amb una imatge que busca generar un impacte al lector des del començament: un gos juga amb el cap d’una nena. La història està ambientada a Madrid, a l’estiu de 1834. La ciutat està assolada per una epidèmia de còlera. Ningú sap ben bé com es contagia la malaltia i les acusacions al clergat d’enverinament de les aigües causen revoltes i matances. Enmig de tot aquest caos, apareixen desmembrats diversos cadàvers de nenes i els rumors dibuixen un ésser monstruós, una bèstia que només pot ser d’origen animal a causa de la seva crueltat. L’aparició d’una societat secreta serà el fermall d’or per a una trama que voreja més el melodrama fulletonesc que el ‘thriller’ frenètic que mira de vendre la sinopsi.

Podríem afirmar que no és una novel·la històrica, sinó tan sols d’ambientació històrica, si els autors no remarquessin de manera obsessiva la data de 1834. Des de la narració de la matança de frares del 17 de juliol fins a la constant al·lusió a les confrontacions carlines. Potser per això grinyolen tant certs anacronismes com al·ludir a l’auge de les novel·les enigma a Anglaterra set anys abans de la publicació d’‘Els crims del carrer Morgue’ d’Edgar Allan Poe, que en un moment en què la població analfabeta rondava entre el 80% i el 90% hi hagi tants personatges que saben llegir –i que fins i tot se sorprenguin quan un altre no en sap–, o que s’apel·li a una protecció a la infància –que una nena no hagi de beure vi– que ni existia ni s’intuïa encara.

Notícies relacionades

En els diàlegs parla igual el ric que el pobre, i això és a causa d’un ús paupèrrim del llenguatge a tota l’obra. Els mateixos adjectius es repeteixen fins a l’extenuació, i l’ús del temps present per al narrador omniscient no juga al seu favor. Malgrat tot això, pot ser que l’element més molest sigui la poca confiança en la capacitat de retentiva del lector. Hi ha una preocupació malaltissa perquè aquest no es perdi a través de repeticions constants. El text no brilla, però la història tampoc. Aquesta avança a batzegades decaient en excés i en massa moments. Una obra tediosa que no compleix ni tan sols amb la premissa més elemental que se li exigeix a aquest tipus de llibres: entretenir.