La lluita lliure, l’esport favorit de l’Espanya anterior a la Guerra Civil

«La lluita lliure és com la màgia: tan real i tan sorprenent com tu la vulguis veure». Amb aquestes paraules s’obre Memoria de la lucha libre (1907-1936), el volum acabat de publicar per Libritos Jenkins a la seva col·lecció Mandrake. En aquest treball, Óscar Alarcia recopila articles de premsa sobre aquesta disciplina esportiva apareguts a diaris i revistes espanyols des de principis del segle XX fins a l’esclat de la Guerra Civil.

«Sempre m’ha fascinat el fenomen de la lluita, tant pel seu component pop com perquè, com diu José Luis Garci, autor d’un dels pocs estudis dedicats al tema del ‘catch’, els lluitadors són el més semblant a superherois reals i la lluita és molt semblant a vinyetes en moviment. Després de fer el llibre he comprovat que, efectivament, aquesta disciplina és una representació de la lluita entre el bé i el mal en la qual es barregen l’èpica, els personatges estrambòtics, la tradició ancestral de l’exercici físic més genuí, el món del circ i les ‘variétés’», explica Alarcia.

Segons els historiadors, els Jocs de Londres de 1908 van ser un dels primers esdeveniments en els quals es va practicar el wrestling freestyle, varietat de lluita en què hi havia permeses determinades preses prohibides en la lluita grecoromana clàssica. No obstant, a l’hora d’assenyalar l’aparició d’aquesta disciplina a Espanya, Alarcia ha preferit remuntar-se uns mesos abans. Concretament, a l’arribada al país de Raku, exòtic personatge que practicava un peculiar art marcial: el jujitsu.

«Aquest esportista japonès va ser una espècie de Bruce Lee de la ‘belle époque’ que es va fer famosíssim des que, el 1907, es va instal·lar a Barcelona amb el seu espectacle de lluita extravagant. La seva popularitat era tal, que fins i tot Miguel de Unamuno en va parlar en un text que s’inclou al llibre. La principal diferència entre la lluita lliure i la grecoromana era l’ús de les cames, i això és justament el que va portar Raku a Espanya, tot i que cal reconèixer que, tècnicament, el que practicava el japonès no era lluita lliure, sinó un pur espectacle de barraca de fira. Malgrat això, em va semblar un fet prou important per marcar el començament de la història de la lluita lliure a Espanya, que no es va començar a practicar de manera reglamentària fins als anys 30».

Quan es va produir aquesta estrena oficial, feia gairebé dues dècades que la lluita tenia l’èxit de públic i l’atenció dels mitjans, que informaven puntualment dels combats que se celebraven en circs, teatres o frontons d’arreu del país. De fet va ser aquesta situació al marge de la federació la que va contribuir que la lluita arribés a ser el segon espectacle esportiu que més gent congregava a Espanya després del futbol.

«L’interès pel futbol en aquells primers anys va ser intermitent. En la dècada de 1930, la lliga no era el que ha arribat a ser posteriorment, i fins al 1928 només hi havia alguns campionats regionals. Per això, tampoc s’ha de descartar que, en determinades èpoques, la lluita superés en popularitat aquest esport, com demostra que, quan se celebraven els campionats més importants, milers de persones es quedaven a les portes de teatres i frontons perquè no havien aconseguit entrada».

Defensors de les essències

Malgrat aquest èxit de públic i premsa, la lluita lliure no sempre va tenir bona reputació a Espanya. Els espectadors i crítics més reaccionaris consideraven que era una versió vulgar de la lluita grecoromana que no només desposseïa aquesta disciplina de la seva cavallerositat, sinó que obria la porta a la violència descontrolada i a la matusseria.

«Al llibre hi ha diversos articles en els quals s’atribueix a la lluita lliure una violència inusitada: sang, mossegades, ocupació d’armes... Pel que he estudiat, hi va haver un governador que va arribar a prohibir un campionat, però quan se li va informar degudament que no es tractava d’una lluita a mort, de seguida va aixecar el càstig. D’altra banda, tampoc era inusual aquest tipus de prohibicions, que no només afectaven la lluita. Els toros i la boxa també van ser prohibits en diferents períodes d’aquells anys perquè la política és així. De fet, és molt divertit veure com ja llavors alguns periodistes mantenien davant la lluita lliure les mateixes postures crítiques que s’han esgrimit posteriorment contra el pressing catch».

Un dels elements característics del pressing catch, el wrestling o la lluita lliure mexicana moderna és el seu elenc de lluitadors. Esportistes vestits amb roba llampant, màscares i capes que donen pistes sobre la seva personalitat, determinen el seu comportament al ring i els diferencien d’altres lluitadors amb qui mantenen una eterna rivalitat sobre la qual sol recaure la sospita de ser fingida o manipulada.

«La lluita a Espanya no va arribar a ser, almenys en aquells anys, una cosa tan estrambòtica com els Titanes en el Ring argentins o les baralles dels noranta entre els Sacamantecas i el Marinero Tarugo. No obstant, tot aquest esperit ja era allà des del principi. Així ho demostra que els lluitadors espanyols fossin tractats com estrelles i que cada un d’ells, potser per herència de la boxa, tingués el seu propi sobrenom. Per exemple, el Tarzan, el Tigre, la Pantera, el Caminero i la Bèstia, noms que, sobre el ring, adjudicaven de manera molt clara els rols del bo, el dolent, el tècnic, el rude... L’epítom d’això va ser la llarguíssima rivalitat entre Mike Brendel, l’estranger antipàtic que feia trampes, insultava i era xiulat pel públic, i Pablo Gardiazábal, l’heroic espanyol que l’audiència adorava».

Dones lluitadores

Una altra de les interessants aportacions del llibre és donar llum sobre el paper de la dona en la lluita lliure de l’època. Un rol que oscil·lava entre el mer reclam eròtic destinat a captar al públic masculí i ser una esportista respectada, tot i que per a això hagués de limitar les seves aparicions a espectacles circenses, ja que les federacions de lluita no veien amb bons ulls la participació femenina en competicions oficials.

«Segons les cròniques, la lluita lliure entre dones estava prohibida. Això provocava que haguessin de conformar-se amb participar en espectacles celebrats en ‘boites’ i teatres, de la mateixa manera que succeiria en els anys 50 i 60 amb les lluitadores mexicanes que, al no permetre-se’ls lluitar als rings, van haver de refugiar-se en el cine de sèrie B. A conseqüència d’això, a Espanya hi havia moltíssimes artistes que van incorporar combats de lluita grecoromana femenina als seus espectacles de varietats, entremesclats amb números de copla, malabars o humor. A tot això s’hi sumava que estrelles masculines d’aquest esport, com Maurice de Riaz i el mateix Raku, apareixien a les revistes simulant que lluitaven amb cupletistes, per atraure l’home que buscava emocions picants. En aquests casos, la representació de les dones no es diferencia gaire de la que tenien els gossos que simulaven practicar lluita lliure o els pallassos de circ que desafiaven els colossos de veritat per entretenir els nens al Retiro els diumenges al matí», explica Óscar Alarcia, que destaca que, en aquest tracte denigrant a la dona, també hi jugava un paper rellevant el temor que les lluitadores despertaven entre els altres esportistes: «D’una banda se les tractava amb condescendència per ser el ‘sexe feble’ i, de l’altra, el mascle alfa dominant estava terroritzat que una d’aquestes dones pogués trencar-li la cara en un combat».

Lluita a les trinxeres

Com el seu propi títol indica, Memoria de la lucha libre (1907-1936) finalitza amb l’esclat de la Guerra Civil. Igual com qualsevol altra faceta de la vida del país, la lluita es va veure afectada pel conflicte i, ja en temps de pau, la seva recuperació va resultar lenta a causa de la falta d’infraestructures, de lluitadors i de promotors, molts d’ells morts, empresonats o exiliats. De fet, mentre que a la resta del món aquest esport desenvoluparà la seva faceta més colorista i excessiva a la segona meitat del segle XX, a l’Espanya de Franco ni tan sols la lluita va poder ser lliure.

Notícies relacionades

‘Six’, el musical feminista sobre les dones d’Enric VIII

En les sabates de Francesc

«La Guerra va marcar un punt i a part en aquesta edat d’or de la lluita. Als anys quaranta van tornar els combats i lentament van començar a consolidar-se campionats i federacions. Això va propiciar una nova edat de plata de la disciplina, però, mentre a Mèxic, els Estats Units, l’Argentina i Veneçuela la lluita va anar derivant cap a l’espectacle més buf i familiar, a Espanya va succeir just al contrari. Durant la dictadura es va tractar de convertir aquesta disciplina en un esport de contacte masculí com qualsevol altre, que obligava a ser seriós, viril i molt digne».

Malgrat totes aquestes restriccions, la situació es va anar relaxant, els combats es manipulaven, van començar a aparèixer cromos dedicats als diferents lluitadors i els campionats es van omplir de nens i dones. «Ja en la dècada de 1970 van començar a proliferar els cartells amb lluitadors emmascarats, indis, nans o superherois, que lluitaven en vetllades celebrades en places de toros de províncies, just després del bomber torero i abans que deixessin anar vaquetes i encenguessin els focs artificials», comenta Alarcia, que deixa la porta oberta a publicar una segona part d’aquesta Memoria de la lucha libre que inclogui els anys que van des de la Guerra a l’actualitat. «En principi m’interessa una mica menys l’època televisada, però qui sap. Mentre feia aquest llibre m’he creuat amb un veritable expert en la matèria, Luis Díaz, que sempre va voler abocar sobre el paper tots els coneixements que té al cap, així que no em tanco a res».