Crítica de ‘Tejer la oscuridad’: distòpia d’‘aquells temps’

Perquè només així es pot entendre que hagi volgut dissenyar un edifici tan subtil i complex. Vet aquí un text coral que acumula 80 narradors que expliquen una història nuada, teixida i reteixida en múltiples seqüències, amb la ferma voluntat de transcendir el temps més que l’espai, dotades totes elles d’una cadència que sosté la imminència d’un futur que es dirigeix cap al passat. És el temps trencat i invers d’uns nens orfes que intenten fugir d’un hospici infernal i el dels seus descendents que funden una civilització no en la llum, sinó en la pura negritud, representada aquí per l’absència dels déus. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La memòria, el que no pot ser oblidat i s’ha de fixar en les veus singulars que busquen delerosament el plural que ens conté a tots, és la pedra angular d’aquesta novel·la. Per això els narradors escriuen en un «llibre transformat en carn». I per això es parla aquí com en un cor indiferent de veus després de la catàstrofe en un etern exili que travessa el llenguatge com ferro candent. No importa tant qui parla, sinó el fet que es parli, que s’ordeixi aquesta veu comuna, ja sigui amb la visibilitat d’una prosa enlluernadora o amb el vers entretallat de la poesia. De principi a final del llibre es vol marcar el llenguatge amb la nitidesa de l’instant, unir «una altra vegada el temps», habitar l’«aquell temps» formant una veu comuna en un temps compartit des d’un sol cos. L’esclat de la llum enmig de la foscor. Colossal.