Castellucci s’enfronta al poder policial al Temporada Alta

Temporada Alta estrena a Espanya dos potents peces internacionals que acaben de veure la llum a Europa: ‘Bros’, de Romeo Castelucci (El Canal, dijous i divendres), i ‘Terebrante’, d’Angelica Liddell (Teatre Municipal, divendres). Aquesta última s’inspira en la música i la figura del ‘cantaor’ Manuel de los Santos, ‘Agujetas’ però no té res de flamenc convencional: ni cant, ni ball i ‘faralaes’. Totes dues són coproduccions del festival.

L’espectacle de Castellucci va sorgir arran de la seva trobada constant amb les forces de l’ordre a París en l’època en què els armilles grogues es manifestaven cada cap de setmana molt a prop d’on residia. «Parla del poder inaudit de l’uniforme: quan el veiem ens fa sentir inferiors i culpables», explica. «Antropològicament, el títol Bros fa referència a una fraternitat, a un grup de persones agermanades per un pacte fosc». I aclareix: «La policia és una metàfora de la relació que la nostra comunitat amb l’exercici de la violència dins de la llei. No és una crítica a la policia. A través d’ells ens mirem a nosaltres mateixos». Castellucci, amb una dilatada experiència tant al teatre com en l’òpera, defineix ‘Bros’ com «un malson lúcid sobre el mecanisme de la violència». El muntatge es veurà al festival de Tardor de Madrid del 24 al 26 de novembre.

Una vintena de figurants, actors amateurs majoritàriament, protagonitzen ‘Bros’. Vestits com policies surten a escena disposats a no parlar i a complir les ordres que reben, que només ells escolten. «Han d’actuar sense consciència, evitant sentir-se responsables, sense saber el que fan», explica l’aclamat director italià.

Castellucci, amant d’escenes fortes i impactants, és conscient de la duresa d’algunes de les imatges que inclouen tortures, vexacions, trets... És necessari, afirma: «El teatre ha de tenir una funció homeopàtica, ha d’assumir el mal, de ser-ne conscients. Cal posar les mans a la ferida i en el mal. No és que sigui un sàdic. La violència és consubstancial a la mateixa naturalesa del teatre. Assumir el mal ens ajuda a alliberar-nos».

Realitat i ficció

Va idear l’espectacle abans de la pandèmia, també abans de l’assassinat de George Floyd a Minneapolis , aclareix. «Arran d’allò vaig pensar a renunciar a fer ‘Bros’. Va ser un moment de gran crisi personal: la realitat, una vegada més, va superar la ficció».

Els que hi participen com a policies a cada lloc són «gent anònima que arriben a escena sense fer càsting o audicions». Aquest dimecres ha tingut el primer contacte amb ells i s’ha limitat a donar algunes claus tècniques. «Actuen com a autòmats i la seva missió és complir ordres». Treballar així confereix certa «fragilitat» a l’obra. «Són possibles els errors, els malentesos i les ambigüitats perquè no tenen ni tan sols consciència del gest: només actuen sense temps per a la reflexió ni per a la consciència. Això, també és una metàfora». En principi la idea era que en cada funció canviessin els intèrprets però la Covid-19 ho ha impedit.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Com a contrapunt Castellucci utilitza la figura del profeta Jeremies, interpretada per una veterà actor romanès al qual, com en els escrits bíblics, ningú entén. «Ningú capta les seves paraules. No comunica, clama al desert». L’Antic Testament ressona en aquesta obra.

80 programadors

Aquesta setmana uns vuitanta programadors de vuit països viatjaran a Girona per descobrir noves propostes. La programació combina produccions d’artistes reconeguts internacionalment amb altres artistes locals i companyies de dansa i teatre que val la pena descobrir. Liddell, amb molts fans a Girona, ha explicat que la seva incursió en el flamenc respon a la seu fascinació per la veu de l’Agujetas. «Em connecta a l’infern, el demoníac, la foguera primigènia i el primordial. Ell és l’únic pou net o enverinat del qual beure. En la seva veu hi ha l’edat del ferro, l’origen». I José Antonio Portillo, un altre creador al qual el festival sempre ha donat suport presenta ‘A pie’, una interessant instal·lació sonora sobre el cervell, la maternitat i la paternitat, al Centre Cultural La Mercè. Allà ha instal·lat un enorme plafó de set metres per tres amb imatges i dibuixos de Carmen Puchol ple de sorpreses.