Una ambiciosa exposició al MNAC trenca mites sobre Gaudí

És una foto minúscula, d’autor anònim, feta el 1920 davant la Sagrada Família. Al costat del músic Lluís Millet camina un individu que es tapa la cara amb el barret per evitar que captin la seva imatge. No li agrada que el fotografiïn. És Antoni Gaudí (1852-1926), sis anys abans de morir arrossegat per un tramvia. Amb aquesta històrica instantània promociona el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) l’ambiciosa exposició que dedica al genial arquitecte i artista català, en la qual, a través d’una revisió crítica, es rescata el seu autèntic rostre, que ha sigut distorsionat per mites i tòpics i convertit en una gegantina icona turística. 

«Són mites i llegendes que parlen d’un geni aïllat i incomprès, un sant que viu al marge de la seva època i tancat en si mateix, que treu les seves extraordinàries i excèntriques formes artístiques de dins com si estigués tocat per la inspiració divina, la providència o per ciència infusa», detalla, abans de començar a desmuntar tots aquests tòpics que envolten Gaudí, Juan José Lahuerta, comissari d’una mostra de gran format que aplega més de 650 objectes arquitectònics, de disseny i mobiliari, obres d’art, documentació, plans, postals, premsa i fotos originals, alguns de la col·lecció del museu i, molts d’altres, prestats per 74 institucions i col·leccions nacionals i internacionals. 

«Volem ensenyar l’altra cara del mite, no el Gaudí de llum i colors, sinó el que té molts plecs i que ens ajuda a entendre la història d’una Barcelona que tampoc és flors i violes», afegeix. «Si era tan desconegut i incomprès com es diu, ¿com és que era l’arquitecte preferit de l’alta burgesia de Barcelona, amb clients tan influents com Eusebi Güell, els Comillas, els Batlló i els Milà, i també de l’Església de la ciutat i la de Mallorca?», rebat el comissari.

«Sempre s’ha dit que va heretar la tradició artesana de generacions de calderers; que era un nen malaltís que observava els ocells i els arbres a la casa al camp de la família [a Riudoms, a prop del seu Reus natal], i que allà va aprendre les formes que després portaria a les seves obres; que menyspreava els ensenyaments acadèmics i que desconeixia el que altres artistes estaven fent a les grans capitals artístiques europees», continua Lahuerta. «Gaudí no va ser calderer com el seu avi i el seu pare, sinó arquitecte, enviat a estudiar l’Escola d’Arquitectura, on comparteix debats i discussions amb els seus companys i té la visió del món d’un intel·lectual. La seva genialitat no ve del seu aïllament, sinó de l’ambient artístic i arquitectònic de la seva època, on veu el paper de la natura en l’art en relació amb el que es veu a l’Europa del moment». I li interessen i influeixen, com ell mateix escriu, creadors com Geoffroy-Dechaume, Viollet-le-Duc, Thomas Jeckyll, William Morris i Auguste Rodin, algunes de les obres del qual dialoguen amb les de Gaudí a la mostra. 

Una, una maqueta de guix de ‘La porta de l’infern’ arribada del museu Rodin de París, no desentona al costat d’una de les façanes de la Sagrada Família en una sala on s’han restaurat i reproduït peces i buidatges de guix del destruït taller de Gaudí, l’«obrador». Abans d’arribar-hi, el recorregut condueix el visitant pels seus primers dibuixos i esbossos sent estudiant, com el seu projecte de final de carrera, un paranimf universitari, i els seus primers treballs, com l’abella que era l’emblema de la cooperativa L’Obrera Mataronina i peces de mobiliari urbà com suports per a anuncis, fanals i quioscos de premsa. 

Gaudí havia arribat de Reus a la Barcelona de 1868, «una ciutat buida, que era una ‘tabula rasa’ que feia poc havia enderrocat les antigues muralles i tenia un Eixample encara per construir. Una societat en plena transformació i creixement i de formació de l’art modern, de la segona revolució industrial i del capitalisme triomfant. Va saber captar les necessitats de la seva societat produint obres i imatges que perduren avui», assenyala Lahuerta. 

Eusebi Güell, el seu gran mecenes

Aquell «artista d’arrel bohèmia» va trobar els seus clients entre la llavors «optimista burgesia», als quals va imposar els seus gustos i amb els quals va arribar fins i tot a enfrontar-se. Als seus primers encàrrecs arquitectònics –la Casa Vicens i els pavellons Güell de Pedralbes– van seguir els projectes per al seu gran mecenes, Eusebi Güell –el Palau, a l’actual Nou de la Rambla, el parc Güell i l’església de la colònia–, i les cases Calvet, Batlló i Milà de l’Eixample. Destaquen en l’exposició dos dels tres singulars mobles que va dissenyar per al Palau Güell: un bonic tocador per a la majoria d’edat de la filla i una ‘chaise longue’ que lluïa en un íntim racó del dormitori matrimonial.

Impressiona també el muntatge de l’espectacular moble de fusta que cobria les parets del rebedor del pis principal de la Pedrera, que va ser desmuntat als anys 60 i les peces del qual s’havien dispersat. L’equip del MNAC ha aconseguit tornar a reunir arquibancs, armaris, columnes i portes corredisses que s’han muntat seguint les fotos de l’època. A prop, els plans de l’edifici que va presentar a l’ajuntament, molt més atrevits de com van arribar a fer-se realitat, amb totes les habitacions en forma oblonga. 

També s’ha rescatat una enorme columna de basalt per a l’església de la Colònia Güell, que no va arribar a ser utilitzada, i les fotografies del parc Güell que van formar part de l’exposició de París de 1910 dedicada a Gaudí i que no s’havien tornat a exposar. 

Al costat de les de Gaudí, no hi falten nombroses peces de Josep Maria Jujol, que el va acompanyar en moltes de les seves obres: entre les quals, reixes, canelobres, un moble mirall, un arxivador i un dels tres tapissos gegants que va fer per als Jocs Florals de 1907, que ha requerit un titànic treball de restauració. 

La ciutat de les bombes

Notícies relacionades

5 obres que no us heu de perdre de l’exposició de Gaudí al MNAC

Fascinació pop per Gaudí: una ruta cultural d’Alan Parsons a ‘Fringe’

Clients de Gaudí van ser també els impulsors de la idea de la Sagrada Família, l’Associació de Devots de Sant Josep, concebuda com un temple expiatori on llavors només hi havia un camp buit. Va rebre l’encàrrec amb 31 anys i des d’aleshores hi va estar lligat. Es va alçar, diu el comissari citant els articles de Joan Maragall sobre l’obra, com a «redemptora d’una ciutat, on el fang dels carrers és pastat amb fang», «perquè havia d’expiar la violència de la lluita de classes que esquinçava la convulsa ‘ciutat de les bombes’, la Rosa de Foc». Exemple de la seva «arquitectura simbòlica compromesa amb la Barcelona popular i revolucionària» és una de les escultures de la capella del Rosari de la Sagrada Família que reprodueix una gran foto a la mostra. Subjecta amb la mà, oferta pel dimoni com si fos la poma d’Eva, una bomba Orsini com la real, exposada en una vitrina contigua, que no va arribar a esclatar en el sagnant atemptat anarquista del Liceu de 1893.

Tot l’equip del MNAC, recorda el seu director, Pepe Serra, fa quatre anys, dos dels quals de Covid, que treballa intensament en aquesta mostra, que ha tingut un cost de producció de 940.000 euros i que es podrà veure fins al 6 de març del 2022. Després viatjarà, una mica reduïda, al Musée d’Orsay de París. A través d’un codi QR, el visitant pot fer el recorregut escoltant els textos de sala narrats per l’actor Josep Maria Pou.