‘Bros’, l’empremta única de Romeo Castellucci

Una atmosfera espessa, fosca, tenebrosa i dos artefactes no menys inquietants reben el públic abans que ocupi les butaques d’El Canal de Salt. Emeten un so tan potent que gairebé recorda el d’una tuneladora per a les grans construccions subterrànies. Però representen a aquests aparells que alguns règims totalitaris utilitzen per angoixar els seus súbdits. És el preàmbul de ‘Bros’, l’última obra de Romeo Castellucci que ha tingut dues representacions al festival Temporada Alta. L’aclamat director de Cesena, nom capital de l’escena europea, mai decep, ni deixa indiferent. Com fa, per descomptat, amb una peça bastant breu, però que deixa el públic contra les cordes en menys de 90 minuts.

Desconcertant, impactant, brutal, tràgica, segur, però també poètica, de suggerent plasticitat, hipnòtica i fins i tot còmica en alguns moments. Així és ‘Bros’, una peça pràcticament sense text (tret de la lectura d’unes banderoles negres amb uns críptics lemes escrits en llatí) i molt coreogràfica. Quan callen les màquines, apareix un senyor molt gran amb aspecte de profeta. Vesteix una llarga casaca blanca i enarbora una vara. Engega amb un monòleg amb moments d’angoixa i altres d’aparent felicitat. Ho fa en una llengua inintel·ligible i la informació sobre l’espectacle ens remet que aborda un passatge de l’Antic Testament, del profeta Jeremies. No hi ha sobretítols. Gairebé ni fan falta perquè l’atmosfera per si sola és suficient.

Tortures i vexacions

Notícies relacionades

Elionor i l’amor

Amaia estrena gira i puja a un altre nivell

Castellucci mai l’hi posa fàcil a l’espectador, que es pot arribar a sentir tan perdut com atret pel que veu. Tot i que no són poques les evidències que hi ha en ‘Bros’ amb la irrupció, després de les paraules del profeta, d’un grup de policies. Semblen preparats per a una batuda pels carrers de Nova York, amb aquests uniformes que el cine i la tele ens ha fet tan reconeixibles. Són un pilot en què no hi ha individus, sinó ‘bros’ (germans) que segueixen ordres rebudes a través d’una orellera. També obeeixen una petita deïtat gens amistosa. I es mouen en un espai d’inframon que evoca qualsevol comissaria ombrívola. El lloc és, és clar, escenari de tortures i altres vexacions que Castellucci ens serveix sense tallar-se. Potser no feia falta recrear-s’hi tant.

‘Bros’ fa, per tant, amb aquest grup d’executors acrítics un retrat sever de la violència del poder i del mal que arriba a niar en l’ànima humana. Una foto sinistra, sens dubte, però que també conviu –mitjançant l’aparició de murals– amb la bellesa de l’arquitectura clàssica, d’un esfinx egipci, amb un homenatge a Samuel Beckett o amb la música de Brahms. L’original de Scott Gibons i l’espai sonor resulten enlluernadors en una obra en què Castellucci torna a deixar la seva empremta única. Així, no falten ni un parell de gossos policia vigilants en escena ni un dolorós epíleg amb un nen angelical. Porta una placa policial cordada a la seva túnica immaculada.