Crítica de ‘L’home de la bata vermella’, de Julian Barnes: entre la hipocresia i el progrés, la Belle Époque

Joris-Karl Huysmans, Guy de Maupassant, Oscar Wilde, Marcel Proust, Edmond de Goncourt, Whistler, Léon Daudet... El més desconegut és Jean Lorrain, periodista i novel·lista fallit que treia de polleguera tots els seus contemporanis. Mentre repassa les relacions entre la Gran Bretanya i França –ara que no passen pel seu millor moment– Barnes va saltant d’un tema a l’altre, estirant un fil interessant i deixant-lo obert, com per exemple l’oposició entre Samuel Pozzi, darwinista i abanderat d’una veritat científica, i el seu pare, l’antropòleg Benjamin Pozzy, que defensava una veritat evangèlica i inamovible. Més aviat, doncs, seria un llibre ‘collage’ fet amb materials de vegades dubtosos, bàsicament xafardejos dels quals tampoc se citen les fonts, i aquí el mateix autor reflexiona sobre la xafarderia, afirmant que revela més el caràcter de qui la difon que sobre qui la motiva.

Notícies relacionades

Nagore Aranburu: "Cal revisar el grau de violència que permetem"

La sèrie ‘Santuario’ mostra un futur distòpic que espanta

L’autor es perd en elucubracions sobre la sexualitat de figures com Sarah Bernhardt (¿era nimfòmana o patia alguna patologia que li impedia tenir orgasmes?), o Montesquiou (¿era «sodomita» de facto?), de vegades puntejades per observacions absurdes, com per exemple que els francesos s’han considerat des de sempre menys homosexuals que els britànics, i per aquesta raó la sida «els va sorprendre més».

El llibre, que no deixa de ser una delicisoa capbussada vivificant a les aigües bombollejants del canvi de segle, inclou les estampes de la col·lecció Felix Potin com un passadís de retrats en sèpia d’una societat hipòcrita, però tot i així animada per un esperit optimista el representant màxim del qual és Pozzi, que va encarrilar el segle XX cap al progrés mèdic.