EL LLIBRE DE LA SETMANA

Crítica de ‘L’home de la bata vermella’, de Julian Barnes: entre la hipocresia i el progrés, la Belle Époque

Una deliciosa capbussada vivificant a les aigües del canvi de segle que no fa fàstics al xafardeig

ROBERT RAMOS

Ja coneixíem la francofília de l’escriptor britànic Julian Barnes, que va saltar a la fama amb la seva original aproximació al pare de Madame Bovary, ‘El lloro de Flaubert’ (1984). Després vindrien altres novel·les amb la mirada posada al ‘fin-de-siècle’ efervescent, com per exemple ‘Nivells de vida’, en què ja apareixia Sarah Bernhardt. La incombustible actriu torna a treure el nas en aquesta última entrega gal·la: ‘L’home de la bata vermella’ (Angle/Anagrama). Aquí Barnes es fixa en un trio format per dos aristòcrates –el comte Robert de Montesquiou, poeta i famós per les seves excentricitats, i el príncep Edmond de Polignac, músic i mecenes (després del seu matrimoni amb la rica americana Winnaretta Singer)– i un burgès, Samuel Pozzi, ginecòleg excepcional, per les mans del qual va passar la flor i nata de la Belle Époque. El trio en qüestió viatja l’estiu del 1885 a Londres, on el mateix Henry James els fa de cicerone. ‘L’home de la bata vermella’ és Pozzi, que va ser retratat amb aquesta teatral vestimenta per John Singer Sargent el 1881. No obstant, no es pot dir que sigui el protagonista del llibre, sinó més aviat el pretext per fer desfilar tota una sèrie de personatges variats en un quadro impressionista, fet de digressions, anècdotes i anàlisis literàries d’obres clau, com ‘À rebours’.

Joris-Karl Huysmans, Guy de Maupassant, Oscar Wilde, Marcel Proust, Edmond de Goncourt, Whistler, Léon Daudet... El més desconegut és Jean Lorrain, periodista i novel·lista fallit que treia de polleguera tots els seus contemporanis. Mentre repassa les relacions entre la Gran Bretanya i França –ara que no passen pel seu millor moment– Barnes va saltant d’un tema a l’altre, estirant un fil interessant i deixant-lo obert, com per exemple l’oposició entre Samuel Pozzi, darwinista i abanderat d’una veritat científica, i el seu pare, l’antropòleg Benjamin Pozzy, que defensava una veritat evangèlica i inamovible. Més aviat, doncs, seria un llibre ‘collage’ fet amb materials de vegades dubtosos, bàsicament xafardejos dels quals tampoc se citen les fonts, i aquí el mateix autor reflexiona sobre la xafarderia, afirmant que revela més el caràcter de qui la difon que sobre qui la motiva.

Notícies relacionades

L’autor es perd en elucubracions sobre la sexualitat de figures com Sarah Bernhardt (¿era nimfòmana o patia alguna patologia que li impedia tenir orgasmes?), o Montesquiou (¿era «sodomita» de facto?), de vegades puntejades per observacions absurdes, com per exemple que els francesos s’han considerat des de sempre menys homosexuals que els britànics, i per aquesta raó la sida «els va sorprendre més».

El llibre, que no deixa de ser una delicisoa capbussada vivificant a les aigües bombollejants del canvi de segle, inclou les estampes de la col·lecció Felix Potin com un passadís de retrats en sèpia d’una societat hipòcrita, però tot i així animada per un esperit optimista el representant màxim del qual és Pozzi, que va encarrilar el segle XX cap al progrés mèdic.

‘L’home de la bata vermella’ / ‘El hombre de la bata roja’

Autor: Julian Barnes

Traducció: Jaime Zulaika / Alexandre Gombau

Editorial: Angle / Anagrama

300 / 336 pàgines 21,90 euros

Temes:

Crítica de llibres Llibres

Inicia sessió 0 Comentaris

Cercas, Bosch i Dueñas coronen un Sant Jordi miraculós i pletòric

La festa d’‘Abril’ converteix el Dry Martini en l’Studio 54 de Sant Jordi

‘L’home de la bata vermella’ / ‘El hombre de la bata roja’