Chucho Valdés, l’ambició més gran

Chucho Valdés, 80 anys, una infinitat de cims coronats en la música afrocubana i el jazz, pianista total, mans que tot ho poden, és un gegant. En la seva abraçada enorme es diria que hi ha de tot. I durant la pandèmia va voler escriure la seva obra més completa. Valdés volia explicar el recorregut d’una cultura que és la seva i que va néixer a l’Àfrica occidental, va arribar al Carib i es va estendre cap al nord, als Estats Units. Tot partint de la figura d’Olodumare, divinitat dels orixàs a Nigèria i creador de la regla d’Ocha. I tot seguint el batec dels tambors batà i els cants ioruba dedicats als sants de la santeria cubana. «Crec que és una de les obres més completes que s’han escrit en aquest sentit. Ho deixo a la vostra consideració», va anunciar abans de començar el concert al Palau. Ho va fer després d’entregar la medalla d’or del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona a la directora del Conservatori del Liceu, aliat del festival des de fa una dècada llarga. 

Valdés ha titulat ‘La creación’ la seva obra total. Per fer-la possible fan falta una dotzena llarga de músics, entre vents, teclistes, veus, percussions i secció rítmica. Però abans d’estrenar-la a Barcelona, tocaria una estona a piano sol i en quartet. ¿Han vist alguna vegada un portent? Perquè això és Chucho Valdés al piano. Un portent. Una combinació de destresa, potència, sensibilitat i coneixements que s’ha d’haver donat molt poques vegades en un mateix músic. Només al piano, va jugar amb estàndards del jazz nord-americà com si fossin miniatures, i en companyia de la seva banda se’n va anar a l’afrocubà, amb entremaliades cites a Mozart i Ravel. El sincretisme fet exemple i alegria.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I va arribar ‘La creación’, que va arrencar misteriosa, mística, amb una invocació a Olodumare i es va fer lluminosa quan van entrar en joc els tambors batà, i sobretot, les veus. Què deien, a quins sants cantaven, era impossible saber-ho. Cantada en la llengua dels ioruba i sense el programa de mà que Chucho Valdés va anunciar dies abans en les seves entrevistes, només es podia conjecturar en quin episodi de la travessia estaven en cada moment. Però la fondària, l’espiritualitat, quedaven claríssimes, tot i que els llargs solos dels seus músics –ara contrabaix, ara percussió– desdibuixaven una mica el fil de la narració. Des dels teclats, dos homes de confiança de Valdés, el cubà Hilario Durán i el nord-americà John Beasley, dirigien una imponent secció de vents, mentre l’autor quedava a un segon pla, acompanyant la música amb el cos, ballant en el seu banquet, tocant el just i reservant els seus poders per a un únic passatge de piano sol.

La música es va fer espessa i elèctrica, després es van canviar els tambors batà per chekerés, potser senyal d’arribada a una altra estació en el recorregut de l’Àfrica cap a Amèrica. Va quedar clara l’arribada als Estats Units, amb els cants ioruba enllaçats sobre un blues de tota la vida, i va desconcertar una mica el final de ‘La creación’, en forma de pirotècnic solo de la seva bateria –un solo de categoria: per tocar amb Chucho Valdés només valen els millors–. ¿Potser per deixar clar que tot comença i acaba en el ritme? I mentre posava dret el Palau amb un irresistible bis d’Irakere, quedava el dubte de si ‘La creación’ és, efectivament, la seva obra major. La més ambiciosa, de ben segur.