Crítica de ‘La casa Gucci’: entre ‘Dinastia’ i Lady Macbeth

Després d’endinsar-se en les interioritats de la família Getty a ‘Tots els diners del món’, Ridley Scott aprofundeix ara en les complexitats d’un altre clan famós, el dels Gucci. Tot i que la pel·lícula comença instants abans que Maurizio Gucci fos assassinat, el 27 de març de 1995, ‘La casa Gucci’ no se centra en aquest episodi escabrós, sinó que construeix tota la relació entre Maurizio i Patrizia des de 1978.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Com va fer a la pel·lícula entorn del segrest de Jean-Paul Getty III, Scott utilitza els Gucci per a la seva particular disquisició entorn del poder institucionalitzat i l’ambició desmesurada. En la història de Maurizio i Patrizia, en la de Rodolfo i Aldo, pare i oncle de Maurizio i creadors del macroimperi Gucci, floten els ecos de les lluites intestines de la família Borgia i de les tragèdies shakesperianes. Durant bona part del relat, Patrizia és una altra de les moltes Lady Macbeth de l’audiovisual contemporani; sumin la Laura Linney de ‘Mystic river’, la Robin Wright de ‘House of cards’ i tantes altres derivacions d’aquest personatge universal que mou els fils, manipula el seu marit i arriba a la riquesa o el poder.

De posada en escena sòbria i aires temàtics de monumental culebró a l’estil ‘Dinastia’ o ‘Dallas’, a la pel·lícula li fallen alguns aspectes de guió, ja que tant Patrizia com Maurizio varien de manera de pensar i actuar sense que se’ns expliquin o matisin aquests dràstics canvis. Però Adam Driver i Lady Gaga d’una banda, un excels Jeremy Irons i un Al Pacino a la seva salsa de l’altra, i un irreconeixible Jared Leto pel mig, enllustren bé la proposta.