Crítica de ‘La hija’: els afectes estranys

‘La hija’, més que altres pel·lícules del seu director, Manuel Martín Cuenca, sembla debatre’s massa entre ser un film d’autor o un de gènere. El més sorprenent és que va deliberadament a la contra d’algunes expectatives que crea, és a dir, genera una considerable tensió, però prefereix en tot moment una certa distància emocional i afectiva en relació amb els seus personatges, una visió diguem que ‘chabroliana’, gairebé d’entomòleg, sobre els actes d’aquests.

Juga bé les cartes d’un espai gairebé inalterable, una gran casa situada en un emplaçament allunyat de la serra –un lloc tan bonic com inquietant– i un reduït grup de personatges: la parella que no pot tenir fills i l’adolescent embarassada, procedent d’un centre per a menors on treballa ell, a la qual conviden a viure a casa seva a condició que després els doni el nadó. No queda gaire clar perquè no adopten directament i hi ha alguna figura secundària, com el policia amb càncer, que no porta a cap costat. Però aquesta visió distanciada procura atractiva estranyesa. La realització de Martín Cuenca és elegant i austera, cosa que beneficia el joc de poder entre els personatges, i inclou en el tram final alguns aplaudits estirabots, així com la idea de filmar els espais buits de la casa abans habitats.