¿Com es va pastar ‘Pan de limón con semillas de amapola’?

El director sevillà Benito Zambrano va cridar l’atenció de públic i crítica el 1999 després de debutar amb el drama Solas, que va obtenir cinc Goyas i diversos reconeixements a Berlín. Des d’aleshores ha anat sumant nous títols a la seva filmografia com la musical Habana Blues, la històrica La voz dormida o el ‘western’ Intemperie. Ara torna al melodrama amb Pan de limón con semillas de amapola, a partir de la novel·la de Cristina Campos. La protagonista és Elia Galera (Hospital Central, El Cid) al costat d’Eva Martín (Merlí, sapere aude, Valeria), així com, en papers secundaris, també trobem la veterana Ana Gracia o el català Pere Arquillué.

Galera és una doctora que treballa a l’Àfrica, on assisteix a un part en el qual la mare mor demanant-li abans que es cuidi de la seva filla nounada. S’encaterina ràpidament amb la petita però ha de tornar a Mallorca per resoldre el tema d’una herència. Allà es retrobarà amb la seva germana i amb el passat de la seva família i haurà de prendre unes quantes decisions importants. És una pel·lícula amb la sensibilitat i l’emoció a flor de pell, que retrata amb delicadesa els racons de Valldemossa i conté diversos girs argumentals que mantenen l’espectador en suspens. El mateix Zambrano ens explica les curiositats del rodatge.

-Als llocs imaginats. «Quan rodes una pel·lícula intentes trobar les localitzacions ideals, que no solen ser les que tenies previstes inicialment. En aquesta ocasió va passar al contrari. La novel·la de Cristina Campos està inspirada en el poble de Valldemossa i, després de buscar molt, vam acabar rodant en aquesta mateixa localitat. També buscàvem un coach de forner i els interiors per al forn i, al final, va ser el de Can Molina, el lloc que ella havia escollit per a la seva novel·la. També apareix un hotelet on la protagonista es queda uns dies, El Petit Hotel, i el que ens venia bé era precisament el de veritat perquè, a més, a causa de la pandèmia estava tancat perquè no hi havia turisme. Fins i tot l’actriu Marilú Marini, que interpreta la propietària es va quedar a dormir allà alguna nit. És una cosa que no sol passar, poder dormir al mateix escenari on rodàvem».

-De la lletra a la imatge. «Respecte a la novel·la original hi ha moltes diferències i poques, segons com es miri. És el problema d’haver de convertir les 400 pàgines d’un llibre en les 100 d’un guió. Hem hagut de suprimir trames del passat dels personatges, hi havia molts més personatges, calia reduir-lo. Sempre penso que dins d’una novel·la hi ha continguda una pel·lícula i cal trobar-la i rebutjar molt. L’esperit de la novel·la està perfectament reflectit, tenint en compte que la mateixa Campos va ser coautora del guió, i es manté aquest món de dones, aquesta intimitat, el to poètic i màgic i molts altres elements de la història».

-Escollint el pa. «Vam haver de fer un càsting de pans de llimona amb llavors de rosella. Vaig veure tots els que tenien possibilitats de sortir a la pel·lícula i els provava. La directora d’art va parlar amb un pastisser mallorquí i li va demanar que ens el fes. És un pa de pessic i, com que té molt protagonisme a la pel·lícula, necessitàvem que tingués una gran substància. Vam fer proves d’esponjositat, de textura, volíem que fos bonic i que tingués un cert format industrial gran perquè després el regalaven als clients».

-Pa per a tothom. «Ens havien de portar el pa cada dia en tres o quatre safates grans per si calia repetir preses i, al final de cada jornada de rodatge, menjava pa de llimona fins i tot el gat, el que sobrava era el berenar de cada dia de l’equip. Fins i tot, va venir l’alcalde i el conseller de turisme i tots en van menjar, fins i tot guàrdies civils que estaven de vigilància. Moltes vegades, si sobrava, ens els emportàvem a casa nostra. Vam estar vivint al mateix poble i érem l’únic grup que hi havia allà. Només hi havia vivint els veïns i a nosaltres i ens trobàvem contínuament durant tres mesos i fins i tot vam fer amics».

-Trucs de cine. «En l’escena inicial, la jove actriu no estava embarassada de veritat. Va ser un treball molt bo d’efectes especials. Es va construir una espècie de llitera falsa molt especial. Es veia la meitat del cos i l’altra, amagada, era on es posava la panxa i on hi havia el ninot».

-Un nadó dormilega. «Respecte al nadó vam trobar una parella que havia parit fa poc i era un nen setmesó, tenia l’edat justa perquè tot i que tenia tres mesos era molt petit i podia passar per un nounat. De vegades era un sofriment ja que havíem de treballar amb dobles perquè només hi podien estar tres hores i si es posaven a plorar no hi havia manera. A la pel·lícula hi havia un moment en què el nadó havia d’estar despert, però l’agafaves en braços i s’adormia en 0,3 segons, no tardava gens i no hi havia manera de despertar-lo».

-Del Senegal a Gran Canària. «En principi, l’objectiu era rodar al Senegal, però amb la Covid no ens van deixar entrar. Ens va fer molta pena perquè volíem ser molt respectuosos amb l’Àfrica i no fer un pastitx. Al final vam haver de rodar a Gran Canària i havíem d’utilitzar molta figuració de raça negra i va ser complicat trobar-la, fins i tot s’hi van apuntar cubans. Amb els nens va ser encara més complicat perquè necessitaven uns permisos molt especials, alguns pares no tenien els papers i, a més, calia rodar amb ells poques hores al dia. En alguns plans vam haver d’amagar-los una mica perquè no es distingís que eren sempre els mateixos».

-Marejos oportuns. «Quan anàvem a rodar l’escena de la barca, una de les actrius em va dir que es marejava molt, que era horrible per a ella tan sols pujar. Els actors no et diuen tot en un càsting perquè els donis un personatge i et menteixen per aconseguir-lo. És una cosa que em provoca molta tendresa, lluiten tant per aconseguir-lo... Ens en vam anar a navegar per veure quant temps aguantava i teníem una altra barca a prop per si de cas, per si començava a vomitar i treure-la d’allà ràpidament. A l’hora de la veritat vam veure que aguantava bastant si la mar era tranquil·la, però això ens va fer adonar-nos que no totes les seqüències a la barca ens funcionaven bé. Gràcies a aquest problema vam decidir fer-ne algunes més a la cala, a més hauríem estat molt limitats perquè el barco era molt petit. Són coses del destí, al final buscant una solució vam trobar una cosa millor i més bonica».

-La torre de Babel. «A la pel·lícula es parlen molts idiomes com anglès, francès o català. Jo, maleït sigui, només parlo andalús i no he pogut estudiar anglès i ho necessitava en diversos moments per comunicar-me. Encara bo que tenia una traductora amb mi i gent de l’equip que sí que el parlava i em recordava en quin moment estàvem, quin diàleg tocava. No eren gaires escenes ni gaire complicades, així que vam poder fer-ho bé tot i que els matisos de direcció poguessin escapar-se de vegades. Era molt bonic que, de sobte, hi hagués en rodatge tants idiomes i gent de tants països, fins i tot hi havia alemanys entre la figuració, cosa que demostra que Mallorca és una illa molt cosmopolita».

-A pastar. «Les actrius s’ho van passar molt bé aprenent a pastar. Sempre teníem al nostre costat el mestre forner o gent del seu equip que ens ensenyava a preparar la massa, que estigués en el seu punt i les noies ho van agafar amb moltes ganes. Als actors els agrada aprendre coses noves i fer les coses. Va ser divertit que haguessin de fer aquest treball manual».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-A la perruqueria. «A les actrius que apareixen amb el cabell més curt els el vam tallar de veritat, però només fins al punt que es veu a la pel·lícula. No volíem arribar més lluny i ens feia pena per elles, però tampoc era necessari rapar-les al zero i posar-los una cosa a sobre. Tan sols vam utilitzar alguns elements de maquillatge perquè quedés més aparent».

-La banda sonora. «Hem cuidat molt la banda sonora, que és obra d’un compositor mallorquí, Joan Valent, que també ha escrit la cançó, Semillas de amapola, que és molt bonica i que parla d’un personatge que no apareix a la pel·lícula. També va ser una sort poder comptar amb Estrella Morente per interpretar-la acompanyada per la guitarra de José Carbonell Montoyita».