Crítica d’‘Annette’: operística genialitat

Resulta complicat analitzar una obra tan complexa i aclaparadora com ‘Annette’. És una pel·lícula per estudiar, per aturar-se a desentranyar les seves intricades claus, però també simplement es pot disfrutar deixant-se portar pel poder d’inventiva visual, les brillants composicions, la devastadora posada en escena i el seu poder oníric, surreal i gairebé fantasmagòric. 

És, sens dubte, un misteri com han pogut encaixar totes les peces en aquest descomunal treball fruit de la col·laboració entre la banda Sparks i el cineasta Leos Carax. ‘Annette’ és un encreuament tan extravagant com feliç, una espècie de pluja d’idees genials que mai s’atura, que ens porta, a través d’un remolí de cançons de caràcter simfònic, per un viatge al·lucinat de la llum a la foscor, de la passió i l’amor a la gelosia, l’odi i l’ego masculí. 

Des de la primera seqüència, sabem que Carax es troba al post de comandament com a demiürg de la funció, mentre els germans Mael introdueixen els personatges en una històrica obertura al ritme de l’energètica ‘So May We Start’. Els artífexs reflexionen entorn de les trampes del món de l’espectacle i la forma en què els espectadors reaccionem davant la bellesa, la poesia que representa el personatge de l’Ann (una delicada Marion Cotillard), cantant d’òpera que cada nit mor en la funció, i a la brusquedat i irreverència del personatge del Henry (un Adam Driver en constant metamorfosi corporal a través de la seva composició interpretativa), un còmic que se sent incomprès.

Notícies relacionades

Sparks trenquen per la porta gran el seu malastruc amb el cine

Will Guidara: "Siguin irracionals en la seva hospitalitat, tindran èxit"

Ells representen una unió improbable, un amor impossible. A Carax sempre li ha agradat convertir les seves pel·lícules en una espècie de conte macabre al voltant del mite de ‘La bella i la bèstia’, també ha tendit en els últims temps a exorcitzar els seus propis fantasmes a través de les històries, que sempre acaben parlant de les seves obsessions particulars i fins i tot de la seva pròpia vida. Sparks s’han acoblat a l’univers del cineasta perquè al cap i a la fi també han sigut experts a barrejar gèneres, a experimentar, a jugar, només que mentre ells es diverteixen, Carax, pateix i continua condemnant-se al turment. 

Per això ‘Annette’ és un film bellíssim i poètic, però també brutal i desolador, amb un dels finals més devastadors del cine recent. Podria dir-se que l’inici és 100% Sparks, i aquesta seqüència de tancament, l’única sense música, és 100% Carax. Mentrestant, la simbiosi resulta apassionant. Escenaris que es converteixen en boscos, nadons amb forma de marioneta, ‘stand-ups’ que congelen el riure, tempestes marítimes, aparicions fantasmals i al·lusions directes a Harvey Weinstein. ¿Alguna cosa més? El rampell creatiu, la fúria artística, l’eterna recerca de l’elevació a través de les imatges i el so.