Caetano Veloso: «El més insuportable de la política, amb internet, encara ho és més»

És cert, una cançó molt bonica i elegant. La vaig cantar una vegada en directe. M’agrada molt i m’alegro molt del Grammy, ja que és una cançó del meu fill petit.

El nou àlbum, ‘Meu coco’, és el primer en gairebé deu anys, tot i que en aquest temps l’hem pogut veure girant en diferents formats: amb Gilberto Gil, amb Teresa Cristina i amb els seus tres fills, Moreno, Zeca i Tom. ¿Què el va apartar dels estudis de gravació?

Ni tan sols vaig sentir que havia passat tant temps. Tot va seguir un curs natural. La gira amb els meus fills es va allargar molt, més de dos anys: van arribar a convidar-nos des de la Xina, Corea, el Japó i Austràlia, però no hi vam anar, perquè ja estàvem una mica fatigats. El ‘tour’ amb Gil també va ser molt positiu: vaig compondre una cançó, ‘As camélias do quilombo do Leblon’, i li vaig demanar a Gil que hi afegís alguna part. Vaig fer altres composicions, per a Céu, per exemple. Coses diverses. Vaig començar a pensar en un disc nou l’estiu del 2019, a Bahia, i la primera cançó va ser ‘Meu coco’. Va sorgir pensant en João Gilberto, recordant que ell m’havia dit que els brasilers som xinesos. Això se’m va quedar al cap, en el meu coco.

¿Per què creu que deia això João Gilberto?

Si l’hagués conegut entendria que podia ser per mil raons. Les coses que ell deia sempre eren un enigma, però resultaven inspiradores i provocadores. Havia parlat amb ell de Chet Baker, trompetista i cantant de cool jazz, una influència important en la bossa nova. Al preguntar-li si li agradava, et deia: «Sí, Caetano, m’agrada, però és molt americà...; molt ruc». És a dir, «americà, per tant, ruc». «Nosaltres som diferents, som xinesos», deia. Ell parlava d’aquesta manera. Era com un poeta. Tot el temps així. Et deia coses que eren insinuacions, coses enigmàtiques, suggerents...

En el tema ‘Meu coco’ esmenta els noms de molts compositors i cantants del seu país, de Noel Rosa, Dorival Caymmi i Ari Barroso a Nara Leão, Maria Bethânia, Elis Regina... Declaració de caràcter brasiler.

Sens dubte. Esmentar noms i recordar que configuren la mentalitat brasilera és una cosa que he fet altres vegades i que vaig reprendre en aquesta cançó. Allà hi ha el nucli del disc. Jo vaig fer fa anys un àlbum, ‘Cores, nomes’ (1982), i un amic m’ha dit que el nou podria dir-se ‘Nomes, nomes’, perquè hi esmento molts noms de cantants i compositors, no només en la cançó ‘Meu coco’, sinó en d’altres, com ‘Sem samba não dá’; també de músics joves.

Una altra de les peces, ‘Anjos tronchos’, resulta una mica sinistra amb les al·lusions als algoritmes que regeixen les nostres vides i als «àngels distorsionats de Silicon Valley», si bé al final ens fa notar que Billie Eilish crea les seves cançons a la seva habitació amb el seu germà gràcies a l’ordinador. ¿Es decanta per l’esperança malgrat tot?

Sens dubte. També em refereixo al poeta Augusto de Campos, que als anys 50 va fer un treball d’avantguarda utilitzant la tecnologia per crear poemes audiovisuals, i de l’oportunitat que ordinadors i mòbils ens donen per escoltar la música de Schönberg, Webern o Cage, abans més inaccessible. Hi ha coses positives, però també una amenaça: allò que era més insuportable de la política, s’ha fet encara més insuportable amb internet. Per això la cançó és fosca, perquè és la resposta als meus amics que es van sentir tan optimistes quan va aparèixer la Xarxa. Deien que portaria un aprofundiment de la democràcia, que tothom es podria expressar. Però, al final, és més una amenaça que una conquesta.

En termes de so i arranjaments, ‘Meu coco’ es distancia del seu cicle de tres àlbums de 2006-12. Es colen per moments aquelles guitarres avantguardistes, però també els ecos de la samba i la bossa nova, les percussions ‘afro’ i les orquestracions somiadores. ¿Una obra de síntesi?

La veritat és que no sabia com seria l’àlbum. ‘Anjos tronchos’ la vaig fer amb el mateix guitarrista d’aquells discos, Pedro Sá, i per això va sortir amb un so més semblant. Però va arribar la pandèmia, vaig parar i quan vaig veure que havia d’esperar massa vaig començar a treballar a casa, a l’estudi, amb Lucas Nunes, que té 23 anys. Vam anar convidant músics i arranjadors per a cada tema, tractant que cada un tingués el seu so particular. Vam comptar amb Vinícius Cantuária, Marcelo Costa o Letieres Leite, un gran talent de Bahia, que va morir poc després; una notícia terrible. Per això és un disc tan divers, perquè és el fruit de veure cada cançó i convidar algú per completar-la. Com la portuguesa Carminho, que va cantar a ‘Você-você’, a partir d’una discussió que vaig tenir amb ella respecte a aquesta paraula, ‘você’.

I Jaques Morelembaum, que firma arranjaments en tres temes que poden fer pensar en les orquestracions de ‘Noites do norte’ (2000).

I de ‘Livro’ (1997), i de les cançons de l’Amèrica hispana de ‘Fina estampa’ (1994), i ‘A foreign sound’ (2004)... Alhora, al disc hi ha un noi jove, cantant, compositor i arranjador increïble, Thiago Amud.

A l’agost i al setembre va fer una gira per Europa circumscrita a quatre països, Alemanya, França, Bèlgica i Portugal. ¿Preveu presentar ‘Meu coco’ a Espanya l’any que ve?

Espero que sí, tot i que començarem la gira ‘Meu coco’ a l’abril al Brasil, que és un país enorme, un continent de parla portuguesa. Potser després podrem venir.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo