L’audiovisual català s’encomana a la quota de 6% per sortir del pou

¿D’on surt aquest ja totèmic percentatge del 6%? La Unió Europea obliga les grans plataformes que un mínim del 30% del seu catàleg estigui compost per producció feta al continent. D’aquest percentatge, i en el cas concret d’Espanya, la meitat ha de ser en qualsevol de les llengües de l’estat, això és, un 15% del total del catàleg. L’acord entre ERC i el PSOE estableix que, d’aquest 15%, un mínim del 40% s’ha de reservar per al català, l’eusquera i el gallec, la qual cosa dona com a xifra final aquest 6% del total, quedant la resta, fins a arribar al 15%, per al castellà.

Dubtes sobre com s’articula la llei

El sector audiovisual català, immers en una greu crisi econòmica i productiva que ha obligat molts dels seus creadors i tècnics a emigrar a Madrid, on abunda el treball gràcies a les plataformes de ‘streaming’ allà instal·lades, observa la nova llei amb una barreja d’excitació i prudència. «Aparentment, és una bona notícia, però falta saber com es materialitza. Estem molt expectants», assegura la directora Judith Colell, presidenta des del juny de l’Acadèmia del Cinema Català. Segons l’opinió de la cineasta, «és una gran oportunitat perquè la indústria catalana pugui recobrar el múscul que ha perdut durant aquests últims anys, però caldrà veure de quina manera s’articula la nova llei, perquè hi ha punts clau encara sense definir».

Es refereix, fonamentalment, a si aquest 6% s’aplica a nova producció, la qual cosa seria una notícia magnífica per a una indústria llastada per la falta de finançament; a una ampliació del catàleg de les plataformes a través de l’aprofitament de doblatges o subtítols realitzats ja prèviament (o de productes ja existents, com les sèries de TV-3, À Punt i IB-3); o, en una tercera opció, a la suma d’A+B. Ara mateix, es tracta d’un dubte clau que no té resposta, ja que és un aspecte que s’haurà de regular a l’espera de directrius de la Comissió Europea, segons fonts del Ministeri d’Assumptes Econòmics i Transformació Digital, de qui depèn la futura Llei General de Comunicació Audiovisual.

«Si aquest 6% només acaba servint per ampliar catàleg, serà positiu per a la llengua. Però seria preferible que aquest 6% signifiqués sobretot nova producció, ja que no només ajudaria la llengua, sinó també la indústria», apunta Colell. «És crucial per al sector que hi hagi producció en català. Ajudaria moltíssim la nostra indústria per tornar a ser un dels grans centres de creació d’Espanya, com ho havia sigut sempre fins que TV-3 va deixar de ser una gran generadora de continguts. No tot ha de fer-se a Madrid, per molt fort i absorbent que sigui ara el seu teixit industrial. Només confio que no arribem tard», avisa la directora, que recorda que el nombre de pel·lícules que aspiren als premis Gaudí ha anat reduint-se els últims anys. Si el 2016 se’n van presentar 12 en català, en aquesta edició només n’hi haurà cinc. Una altra dada apuntala el greu estancament: el 2019, les produccions fetes a Catalunya van suposar només el 31% del total de les de l’Estat (84 de 265), quan una dècada abans, el 2010, representaven el 50%. «És clau recobrar poder, perquè l’audiovisual és un sector estratègic en l’àmbit cultural i econòmic», sentencia Colell. No en va, es tracta d’una indústria que, segons dades del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, factura a l’any 3.869 milions d’euros i genera 14.102 llocs de treball.

Per al secretari de Política Lingüística de la Generalitat, Francesc Xavier Vila, la futura presència del 6% de continguts en català «és una mesura positiva, però insuficient». El sociolingüista considera que, en efecte, la millora «serà immediata, perquè la presència del català és ara mateix molt petita, excepte a Filmin i, en menor proporció però amb una alta incidència en audiència, a Movistar+, però alhora observa que «l’oferta en català haurà de competir amb un mar de continguts immensament superior en altres llengües».

En qualsevol cas, per a Vila, aquest 6% «ajudarà la indústria pròpia i en català, garantint la seva presència. I serà un pas més cap a la normalitat, perquè no podem oblidar que, perquè es pugui fer un ús normal de la llengua, cal que ho sigui en tots els àmbits, també en el de l’audiovisual i el de l’entreteniment, que ara mateix no ho és: no hi ha prou diversitat de continguts en català ni es coneixen prou els que hi ha, ni on són». En aquest sentit, a ningú se li escapa que una llengua que no és present en l’actual univers audiovisual perd visibilitat i pes, una qüestió prou alarmant en un moment en què l’ús social del català està patint un accelerat procés de regressió.

Plataformes a l’expectativa

Les plataformes estan a l’expectativa, esperant veure com s’articula definitivament la nova llei. Contactats per aquest diari, Netflix –que el mes de maig passat va presentar la seva primera pel·lícula doblada al català, la comèdia d’animació ‘La família Mitchell contra les màquines’– declina de moment qualsevol declaració a l’espera de l’esborrany oficial de la llei; el mateix que l’Associació Espanyola de Video On Demand (AEVOD), el president de la qual, José Antonio Luna Aragón, prefereix «no fer cap valoració». A Filmin també s’inclinen per no comentar res sobre la proposta de llei de l’audiovisual i les quotes que suposadament marcarà aquesta llei, tot i que remeten a una breu declaració de De Luna Aragón, lligat també a Filmin: «No podem manifestar-nos en un sentit o un altre fins a conèixer els termes exactes de l’acord o la redacció de la llei. En tot cas, cal recordar que a Filmin més del 25% del catàleg està disponible en alguna de les llengües cooficials de l’Estat».

La producció independent

Des de PROA (Productors Audiovisuals Federats), la postura és necessàriament cauta. El seu president, Jordi Oliva, comenta que se senten «satisfets que s’hagi contemplat la demanda» que fa temps que realitzen entorn de les llengües cooficials, però amb molta prudència: «No sabem què es dedicarà en la llei a la producció independent, que és el nostre cavall de batalla. Nosaltres seguim insistint als partits polítics que la llei ha de reflectir el paper dels productors independents, ja que, en el seu primer redactat, obre la porta a un possible finançament a grups amb capital estranger, i això no pot ser». Per a Oliva, els productors independents catalans (o gallecs o bascos) són els «garants de la diversitat cultural quant a continguts, llengua i indústria», que és el que pretén la normativa de la Unió Europea.

Però tot continua sent una incògnita, perquè encara no s’ha tingut accés al redactat definitiu i hi ha seriosos dubtes. Per exemple, un any podria ser que el 6% anés íntegre a una o dues produccions en eusquera o gallec, o es repartís de manera no equitativa. Oliva insisteix que el procés legislatiu és llarg i complex. L’avantprojecte de llei redactat pel Govern passarà al Consell de Ministres, després anirà al Congrés i, després de la presentació d’esmenes, acabarà al Senat. «No hi ha temps material per aprovar-lo abans d’acabar aquest any, i la Unió Europea va demanar que estigués llest el 2018», es queixa Oliva.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Totes les parts implicades esperen, doncs, el que el Govern decideixi redactar, tot i que ja s’han fet notar les veus discrepants. Per al productor Lluís Miñarro, aquest 6%, sent bo per a la indústria catalana, és del tot insuficient: «Ja sabem que lluitem contracorrent i que al final acabarem tots parlant en anglès. Segons la meva opinió, el 30% de contingut europeu no és suficient, hauria de ser el 50%». I si parlem d’aquest percentatge per a les llengües cooficials, Miñarro afegeix que «per a una indústria tocada com la nostra, totalment insuficient, són engrunes. L’hegemonia dels poderosos acabarà amb la diversitat. Tot això parteix d’un dèficit democràtic. Les llengües que s’han de protegir són aquestes, i no el castellà, que mai ha estat en perill».

Salvaguardar la llengua

Belén Funes, directora de ‘La hija de un ladrón’, pel·lícula del 2019 recompensada amb el Goya a la millor direcció novella i els Gaudí a la millor pel·lícula de parla no catalana, direcció i guió, veu de moment coses bones i coses menys bones: «Que h hagi la voluntat de protegir la diversitat cultural i lingüística de l’Estat amb quotes específiques és sempre una bona notícia. Salvaguardar la llengua és important, de la mateixa manera que ho és defensar el relat, l’imaginari i la història local de persones en un territori».