Arlo Parks, menys suggerent en directe que al disc

El seu primer disc llarg, ‘Collapsed in sunbeams’, ens va donar asil anímic en el primer hivern de pandèmia amb la seva nocturnitat soul-funk i la seva poesia del desemparament, i el degoteig de felicitacions (Mercury Prize al millor àlbum) va amplificar l’onada, que aquest dilluns va arribar a l’Apolo amb tot el paper venut. Expectació alta davant Arlo Parks, efecte crescut pel petit prodigi que representa aquests dies el concert d’una artista estrangera en una sala amb lliure circulació per obra i gràcia del passaport Covid.

Sessió que va obrir Iris Deco, àlies de Júlia Collado, cantant i compositora de Navarcles amb un substanciós debut entre les mans, ‘Golden’ (produït amb Ferran Palau), que va citar acompanyada tan sols pel pianista Bru Ferri. Les inflexions r’n’b van quedar així una mica laminades, però Iris va desprendre magnetisme apel·lant a Billie Holiday (‘Strange fruit’) i defensant peces de sinuosa sensualitat, com ‘Flames’. 

Contenidors d’angoixes

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En contrast, allò d’Arlo Parks, malgrat els bons auguris que despertava el seu àlbum, va resultar una mica mancat de definició. Tot i que el tema d’obertura, ‘Hurts’, poderós contenidor d’angoixes (depressió, alcoholisme), portador d’una invasiva tornada, va marcar territori per començar, ja allà es va veure que la sonoritat del directe es desviava del penetrant registre d’estudi. La intimitat d’aquella gravació, una mica crua i que treia partit del traç fred del sintetitzador, va ser suplerta per una presència de banda, un quintet, que no feia créixer les cançons, sinó més aviat desproveir-les del misteri i acostar-les a un funk-r’n’b dels noranta a l’estil Morcheeba.

Parks va lluir (moderadament) veu i, sobretot, repertori: allà van estar ‘Black dog’, ‘Hope’ i les repescades ‘Sophie’, amb el seu tram rapejat, i ‘Super sad generation’, per mantenir en el seu lloc el perfil de creadora de cançons amb pòsit i bones idees melòdiques. Però va desconcertar el tractament sonor adult, convencional de fet, per part d’una artista de 21 anys a qui s’ha presentat com a símbol de la Generació Z.