Perifèrics i consumibles
Metavers: muntanya de sucre
Desconeixia jo que Mark Zuckerberg era poeta o teòric de la cosa poètica. Ara resulta que, abandonada tota esperança en el vers i sense encomanar-se ni a la postpoesia maièutica ni al postvers virtual, el milionari i filantrop del Chip i Chop apareix com un guardià rescatador i ens mostra la seva última invenció: el metavers. Imagino que amb gran domini de l’algoritme –quina altra cosa és la poesia sinó una cosa de ritme–, de l’aritmètrica i de la cadena tròfica, estròfica i cataestròfica en la qual ell es queda al final, per al seu pap i per al seu sarró, amb les substàncies nutritives de tota la comunitat biològica.
Això del metavers sona com a metaficció. Com quan algú diu allò de «la meva vida és un poema». Sona a bertsolari larilari eh de Xuxa o de Suchard. Surt el CEO de més cara que esquena i diu que cal inventar una nova realitat de ficció, que aquesta és la seva meta (no recorda que el metavers és el metaoblit, i que nosaltres hi hem arribat abans). Que ell és el vers solt de les corporacions i que ens recitarà un sonet, «però curtet». Sembla que el Mark ha llegit el relat de DFW ‘La mort no és el final’ en una breu entrevista amb home repulsiu. El relat del poeta de poetes, «el més semblant a un immortal literari que viu avui dia» abillat amb un banyador sec Speedo de talla XL. Potser el Mark no sap que per crear un metavers «es requereixen l’aurora i el ponent». Però potser el Mark coneix la vinyeta de Màxim amb la imatge d’un barbut delineat i amb arracada que afirma: «Soc el poeta d’una multinacional», i l’ha fitxat amb contracte indefinit i amb assegurança mèdica i dental.
Es va preguntar Gadamer –no era el primer, si ens posem platònics– pels volts de 1990: «¿Té el poeta encara una comesa en la nostra civilització?». I voldria el Mark que tots ens endinséssim en el seu metavers com serfs de la glebalidad deixant anar la lletania aquella de «‘cuanto tengo confieso yo deberos’». El Mark domina el metavers i sap que aquest ens farà més feliços, segons li semblava a Cristóbal de Mesa: «‘Es la poesía imitadora/de la naturaleza en todo próspera’». El Mark sap que «‘las riquezas del poeta están en su poesía, / su poder lo alberga en sus dos manos’», com va escriure Schwartz (no Suchard). El Mark sopa al DiverXo o a l’StreetXo o al MetaverXo quan va a Madrid després d’acompanyar José Andrés a entregar sopa de garretes i bocates de mortadel·la com a donatius digitals per a homeless. El metavers zuckerbergià no ens salva, però ens manté entretinguts gràcies a la seva antologia gradual. El metavers és una muntanya de sucre.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
