Crítica de cine
Crítica de ‘Black box’: els sons d’una caixa negra
El film de Yann Gozlan va, efectivament, de les caixes negres dels avions sinistrats, però el seu ambiciós relat es forja en la crítica a l’ambició tecnològica de les grans corporacions, que són capaços de sacrificar vides humanes per enfortir els seus imperis
Pierre Niney és un actor francès de rostre curiós i canviant a què el lector recordarà per haver encarnat personatges reals com el dissenyador Yves Saint Laurent, en el film homònim, i el fill de l’oceanògraf Jacques Cousteau a ‘Jacques’. El 2015, a ‘Un home ideal’, va donar vida a un jove que es fa famós al publicar amb el seu nom la novel·la d’un escriptor acabat de morir. Aquell tens ‘thriller’ psicològic creat per les perversions d’Alfred Hitchcock va ser realitzat per Yann Gozlan, que es retroba ara amb Niney en un altre ‘thriller’ d’atmosfera i contingut diferents.
‘Black box’ va, efectivament, de les caixes negres dels avions sinistrats, però el seu ambiciós relat es forja en la crítica a l’ambició tecnològica desmesurada de les grans corporacions, que són capaces de sacrificar vides humanes per enfortir els seus imperis. Niney és l’apocat però expert analista capaç de sentir els sons que ningú sent en les gravacions d’una caixa negra, discernint d’aquesta manera els motius de l’accident. Sobre les causes d’una tragèdia aèria gira aquest relat una mica estirat en el qual el seu personatge, com si fos un heroi del cine de Michelangelo Antonioni, s’enfronta a la incomunicació i incomprensió generalitzada a mesura que avança en la seva terrible investigació.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
