Crítica de ‘La familia perfecta’: dinamitar amb humor els prejudicis

Després de la seva celebrada opera prima ‘Carmen y Lola’, Arantxa Echevarría s’aproxima al model de cine industrial dins del cine espanyol sense perdre el focus dels seus principals interessos: la crítica social i el paper de la dona al món on vivim. En aquest sentit, l’encreuament entre la mirada autoral i el vessant comercial resulta una autèntica troballa. Un ‘timing’ còmic impecable, un repartiment coral en estat de gràcia capitanejat per Belén Rueda i José Coronado, tots dos especialment inspirats i molt divertits, i un grapat de temes de fons que ens porten des dels prejudicis de classe a la cultura de les aparences. 

‘La familia perfecta’ dinamita els conceptes sobre els quals se sustenta el seu títol desprenent bones dosis d’ironia entorn de la desconstrucció dels models tradicionals per compondre un il·luminador retrat, el d’una dona que es desperta i agafa les regnes de la seva vida per reafirmar la seva identitat. Arantxa Echevarría ha firmat una pel·lícula en la qual es donen la mà el sarau i l’elegància formal, un producte ‘mainstream’ competent que, malgrat els llocs comuns de la seva trama i de determinats clixés embellidors, es troba dotat d’una sensibilitat allunyada dels convencionalismes a l’hora d’acostar-se als personatges, sobretot als femenins.