Crítica d’‘El poder del gos’: queixalada mestra

Un horitzó àrid dominat per una terra d’homes. El mite del texà, l’essència del ‘western’, tota aquesta inabastable herència i una directora, Jane Campion, que aborda un gènere pedregós i violent des d’una perspectiva autoral a mig camí entre el respecte i la reformulació. 

Per això, adapta la novel·la homònima de Thomas Savage, de la qual aconsegueix extreure tot un complex microcosmos humà a través d’una narració coral en què una sèrie de personatges s’aniran passant el testimoni uns als altres al mateix temps que graviten al voltant d’una figura totèmica: la d’un home que amb el seu odi intoxica tot el que l’envolta (Cumberbatch) i que s’esforçarà a humiliar sistemàticament la dona (Dunst) del seu germà (Plemons) utilitzant el seu fill (Smith-McPhee).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Cada enquadrament li serveix a Campion per emmarcar els desitjos frustrats dels seus personatges sense la necessitat que diguin cap paraula. El seu domini de la planificació és tan aclaparador que aconsegueix que la pantalla s’ompli al mateix temps de bellesa i pertorbació, poesia i dolor a través del xoc constant que s’estableix entre la masculinitat i la femenitat, entre la repressió de la identitat sexual i l’angoixa que genera viure atrapat pel desig. 

’El poder del perro’ és una pel·lícula tan visceral i atàvica com també profundament mental (i lírica). Hi ha moments que remeten a ‘El piano’, d’altres a ‘Bright Star’, però la seva dimensió té un altre caire, molt més sibil·lí. Campion té l’habilitat d’introduir-se en l’interior dels personatges al mateix temps que els retrata en l’entorn en què viuen. El paisatge emocional i la natura immutable. Les pugnes de poder en un món a punt de desaparèixer. Una obra majestuosa i aclaparadora.