Sorrentino: «El meu primer contacte amb l’art me’l va proporcionar Maradona»

Al complir 50 anys, Paolo Sorrentino va sentir que estava a punt per enfrontar-se a la tragèdia més dramàtica de la seva vida. Havia passat l’abril de 1987. Llavors, sent un jove de 17 anys, ell tenia previst passar el cap de setmana amb els seus pares a la casa familiar que tenen al camp, però en canvi ells li van donar permís per anar al futbol a veure el seu estimat equip, el Nàpols. I mentre el nano vibrava contemplant al camp el seu idolatrat Diego Armando Maradona, els seus pares morien enverinats a causa dels vapors de monòxid de carboni emanats per un escalfador defectuós. «Sempre he pensat que no podria fer aquesta pel·lícula fins que el dolor causat per aquell trauma s’hagués calmat», explica Sorrentino sobre el llargmetratge que estrena aquest divendres a Espanya, ‘Fue la mano de Dios’. «Però el cert és que no ho ha fet. Segueixo traumatitzat, i vaig pensar que convertir aquesta experiència en una ficció potser m’ajudaria a superar una pena que arrossego des de fa 35 anys».

Guanyadora del Gran Premi del Jurat en la passada Mostra de Venècia i candidata italiana als Oscars, ‘Fue la mano de Dios’ en tot cas no se centra exclusivament en aquell succés sinistre. En lloc d’això, viatja a la Nàpols de 1984 per contemplar la pèrdua de la innocència d’un noi, Fabietto (Filippo Scotti), que no és sinó la versió fictícia del mateix Sorrentino. El veiem lluitant contra les angoixes típicament adolescents, carregant amb la molesta virginitat, mirant de passar desapercebut entre els membres de la seva extensa i excèntrica família, oblidant les seves frustracions a través de la seva passió pel futbol. I llavors hi intervé la mort, i aflora una vocació. «Hi ha una connexió clara entre la mort dels meus pares i la meva decisió de convertir-me en cineasta», recorda el director. «Perquè l’únic que se’m va acudir per suportar el succés va ser crear realitats paral·leles que em permetessin evadir-me de la realitat».

Desviació creativa

I malgrat estar tan íntimament lligada a la seva vida i la seva identitat artística, ‘Fue la mano de Dios’ pot considerar-se una desviació en la trajectòria creativa del director. Que coneguin títols com ‘Il Divo’ (2008) i ‘La gran bellesa’ –que li va proporcionar el seu primer Oscar– ja sabran que Sorrentino s’ha especialitzat a crear ficcions visualment opulentes que són sofisticades i vulgars, frívoles i profundes i sensuals i iròniques; tot i que també intensament estilitzada, la nova pel·lícula és amb diferència la més senzilla a nivells formal i conceptual de la seva carrera. «He optat per una estètica una mica més austera, perquè em va semblar que s’adequava a les necessitats de la història», assegura l’italià. «Quan t’ocupes massa a perfeccionar el teu propi estil corres el risc de tornar-te una mica superficial»

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

I també els nivells d’intimisme i emotivitat que ‘Fue la mano de Dios’ exhibeix la converteixen en una obra excepcional en la carrera del seu autor. «Probablement no tornaré a utilitzar el cine per endinsar-me en territoris tan personals», reconeix Sorrentino; segons ha reconegut ell mateix, es va passar plorant bona part del procés d’escriptura del guió. «En qualsevol cas, és la pel·lícula més important que he fet mai».

Si d’alguna cosa es penedeix Sorrentino sobre ‘Fue la mano de Dios’, això sí, és que el mateix Maradona morís abans de poder veure-la. Al cap i a la fi, l’astre argentí no només li va salvar la vida sense saber-ho, també el va ajudar a trobar la seva veu com a cineasta. «Quan jo era petit, la meva família mai em va portar al cine ni a cap museu, així que el meu primer contacte amb l’art me’l va proporcionar Maradona, que era un artista visual. Això explica que una de les raons per les quals vaig fer la pel·lícula és deixar clara la importància que ell va tenir tant en la meva vida com en la de tants napolitans». I en el procés, diem, ‘Fue la mano de Dios’ funciona també com a evocació de la més singular de les ciutats italianes, homenatge a un pare i una mare, remembrança d’una forma de vida perduda i celebració del cine com a escut protector i via d’escapament.