Teatre
Crítica de ‘Hamlet Aribau’: ser o no ser cine
El director Oriol Broggi torna a la història del príncep de Dinamarca adaptant per a l’ocasió la sala de projecció més gran de Barcelona

El segle XX va ser del cine, una allau de mitologia que va sepultar no pocs teatres. Amb les plataformes digitals triomfant a les llars, no resulta estranya ara l’operació contrària, que la presència dels intèrprets substitueixi algun projector. Tot i que matisen que serà provisional, el cine amb més butaques de Barcelona es transforma aquests dies en el castell de Helsingor de la mà del director Oriol Broggi, que torna a ‘Hamlet’ dotze anys després de la seva versió amb Julio Manrique com a protagonista.
La promesa de fusió entre dos arts se salda amb molt teatre i poc cine. Qui esperi el tipus de filigranes tècniques que gastava La Cubana a ‘Cegada de amor’ quedarà frustrat. No hi ha la voluntat d’explorar els límits entre llenguatges que veiem a les obres de Katie Mitchell. Broggi deixa de banda el seu perfil més tecnològic, l’aconseguit en obres multipantalla com ‘Cels’, i desplega a la seva nova peça els seus recursos més exitosos: posades en escena senzilles i conscienciosa feina d’actors, estètica de l’espai buit com a continuador de Peter Brook.
Notícies relacionadesA tall de transició entre escenes, per l’enorme pantalla de la sala es projecten fragments de pel·lícules, de ‘La diligència’ de Ford als samurais de Kurosawa, de Hitchcock aBergman, de Charlot a ‘Amélie’. Eclecticisme i dispersió en els referents cinematogràfics amb poca connexió amb la tragèdia. També li passa a la música, que discorre heterogènia entre Bowie i el rap de Zoo. En comptades ocasions, argument i projeccions interactuen més enllà de la funció de teló pintat, i llavors es produeix l’impacte, com en l’aparició magnificada del fantasma del rei, o el precís primer pla de Claudi quan es descobreix com a assassí.
Així, sempre ens quedarà el teatre. Tres hores i mitja (intermedi pel mig) de lluïment per a una companyia en sintonia. En el seu primer gran paper de repertori, Guillem Balart es fica en Hamlet amb l’aparent facilitat dels grans. Despunta l’obra gràcies a l’encaix entre el seu magnetisme felí i la bogeria del príncep de Dinamarca. Com el seu antagonista, Carles Martínez augmenta l’angoixa amb la contenció que el caracteritza. Fa goig veure’l en els papers d’altura que mereix. S’ha donat menys pes en l’adaptació als rols de la reina (Míriam Alamany) i el d’Ofèlia (Elena Tarrats), aquesta última amb la sort d’un fantasma musical. Toni Gomila porta l’intrigant Poloni a un inaudit terreny còmic, i Marc Rius i Sergi Torrecilla es desdoblen enèrgics per cobrir la resta de personatges. Un marc de cine per a un elenc amb bona artesania.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- A Rússia Així s'ha jubilat un jove amb 23 anys gràcies a una argúcia legal
- Turisme Sant Adrià estrena un resort de luxe de 53.000 metres quadrats
- Tecnologia La identificació via mòbil amb el DNI virtual és vàlida a partir d’avui
- Amnistiada pel sultanat "Tenia 18 anys i vaig deixar seduir-me pels diners fàcils"
- Futbol local El futur Hospi de Jordi Alba i Thiago Alcántara: objectiu, arribar a Primera Divisió
- Frau a Hisenda Ancelotti afirma que el Reial Madrid li va suggerir crear societats per cobrar drets d’imatge: «Mai em vaig adonar que alguna cosa no era correcta»
- Pòdcast José Elías ho deixa clar: en què invertir per tenir rendibilitat sense riscos
- Mercat laboral Catalunya lidera la creació d’ocupació al març i supera de nou els 3,8 milions d’ocupats
- Funcionaris La Generalitat convocarà una oferta d’ocupació pública de més de 7.000 places
- Barcelona, protagonista AMPANS suma Icària i s’estén a Barcelona