Crítica de ‘Vides potser’: d’invents i fetitxismes diversos

Notícies relacionades

Nagore Aranburu: "Cal revisar el grau de violència que permetem"

La sèrie ‘Santuario’ mostra un futur distòpic que espanta

Joan Vigó, poeta i novel·lista de l’escena barcelonina’ underground’, rendeix homenatge en aquesta novel·la magnètica al seu admirat Georges Perec i al personatge Percival Bartlebooth de ‘La vie mode d’emploie’. Aquí l’edifici perequià és aquesta localitat on aterra el detectiu novell per guanyar-se l’amistat de l’enterramorts ocultant la seva identitat. Aquí descobreix un formiguer de vides, algunes de plenes de silencis, altres de fantasmes, de fetitxismes sorprenents —el cledalisme, per exemple—, però també d’anhels per trobar la clau que doni sentit al temps.

Vigó aconsegueix teixir una trama coherent i manté una intriga que s’inverteix: més que indagar sobre la vida de l’investigat, la qüestió és descobrir qui li ha fet l’encàrrec. Amb accents de novel·la de gènere i un bon ventall de personatges extravagants, ‘Vides potser’ recorre a personalitats històriques, sobretot l’excèntrica i fascinant marquesa italiana Luisa Casati, musa dels surrealistes i ella mateixa convertida en obra d’art, en una reflexió sobre la capacitat per reinventar-se la vida i la necessitat de tensar els límits de l’existència.