Crítica de ‘No mires arriba’: la fi del món, o una broma salvatge

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El realitzador Adam McKay té dues cares igual d’estimables. En una, juntament amb el comediant Will Ferrell, ha apostat per un humor salvatge i incorrecte (‘Germans per pebrots’, ‘Los amos de la noticia’), en deute amb la seva anterior feina com a guionista a ‘Saturday night live’. En l’altra, amb grans repartiments i temes «seriosos», ha continuat sent igual d’incisiu i estireganyós. ‘No mires arriba’ pertany a la segona categoria, la mateixa de ‘La gran apuesta’ –sobre l’origen de la crisi econòmica mundial del 2008– i ‘El vici del poder’ –fosc ‘biopic’ de Dick Cheney–, però entronca amb la primera en el seu sentit de l’humor de vegades absurd, en altres moments molt bàrbar, entre la caricatura i la crítica despietada

El tema és de categoria, però McKay barreja diversos ingredients per convertir-lo en una metàfora al·lucinant del nostre temps. És comèdia. I drama. I ciència-ficció apocalíptica. I té elements del cine de catàstrofes. Perquè un cometa en l’òrbita del Sistema Solar es dirigeix directament cap a la Terra i la destruirà per complet al col·lidir-hi. No és ‘Armageddon’ o ‘Deep impact’. Tampoc és ‘Melancolia’. És McKay en estat pur amb un argument similar al d’aquestes pel·lícules sobre la fi del món, servint-se d’aquesta situació per traçar un mapa més que creïble sobre la corrupció política (representada per la presidenta nord-americana, a qui dona vida Meryl Streep), la cientificoempresarial (amb el sempre camaleònic Mark Rylance) i informativa (amb el personatge de Cate Blanchett). Leonardo DiCaprio i Jennifer Lawrence porten la batuta com els astrònoms que descobreixen el cometa. Un luxós repartiment per a una bona causa (molt divertida i inquietant alhora).