‘No mires arriba’: el planeta se’n va al diable (i ningú farà res per evitar-ho)

Així és la nova pel·lícula d’Adam Mckay, un dels grans mestres de la sàtira contemporània que, després de començar a ‘Saturday Night Live’ i de fer tàndem amb Will Ferrell en títols imprescindibles de la nova comèdia americana com ‘El reporter’ o ‘Germans per pebrots’, va iniciar una trajectòria enfocada a exposar els mals del capitalisme i la corrupció política en pel·lícules com ‘La gran apuesta’ o ‘El vici del poder’ o sèries com ‘Succesion’, de la qual és productor amb Ferrell, precisament. Ara, a ‘No mires arriba’ fa un pas més enllà i paròdia les grans pel·lícules de catàstrofes des d’un punt de vista d’allò més corrosiu, en què no queda canya dreta i que, a més, té la particularitat de connectar amb el món en què vivim, on el canvi climàtic continua sense prendre’s seriosament i una pandèmia ha demostrat la vulnerabilitat de l’ésser humà, on el populisme polític campa lliurement i els grans magnats tecnològics s’han convertit en els que remenen les cireres. 

«El germen de la pel·lícula és la crisi climàtica, que és aclaparadora i possiblement l’amenaça més gran en la història de la humanitat que ha tingut la vida. I es mira a una altra banda, sempre semblen haver-hi coses més importants», explica el director Adam McKay en una conferència de premsa. «Saps que passarà alguna cosa dolenta, i mai es prenen mesures dràstiques. Així que em va semblar un bon material per furgar a les clavegueres de les altes esferes, de tots els interessos que hi ha pel mig». 

Repartiment d’estrelles

Com les grans pel·lícules de catàstrofes dels anys 70, ‘No mires arriba’ compta amb un d’aquells repartiments corals d’estrelles gairebé impossibles d’assumir: Leonardo DiCaprio (el científic sexi), Jennifer Lawrence (la becària reivindicativa i contestatària), Meryl Streep (una espècie de Donald Trump en femení), Jonah Hill (el seu pusil·lànime i sociòpata fill), Mark Rylance (el magnat tecnològic il·luminat), Cate Blanchett i Tyler Perry (parella televisiva brillant del magazín més mediàtic en què tot es pren a conya), Timothée Chalamet (un ‘skater’ poeta) i fins i tot la cantant Ariana Grande, que actuarà en un concert solidari per salvar el planeta. 

Així de delirant, i alhora reveladora i incisiva és ‘No mires arriba’, que pren el seu nom de l’eslògan que difondrà la presidenta dels Estats Units perquè els ciutadans no vegin que una bola de foc plana literalment sobre els seus caps. 

Notícies relacionades

Crítica de ‘No mires arriba’: la fi del món, o una broma salvatge

Barcelona, capital de la innovació social

«Evidentment la pel·lícula adquireix també una lectura en aquesta època Covid», continua dient Leonardo Di Caprio. «Per això crec que entaula una conversa directa amb el nostre temps, de quina forma es qüestionen els arguments científics, com es manipula la informació, les teories negacionistes, tot això surt». «Crec que molta gent prefereix no saber la veritat, per això s’aferren a idees que no tenen cap base científica, que neixen de la conspiranoia, perquè són incapaços de ser responsables», afirma Jennifer Lawrence. 

A DiCaprio li sembla important encendre l’espurna d’una conversa que ens concerneix a tots, i pensa que l’humor que imprimeix McKay resulta fonamental perquè el missatge sigui més accessible. «Sembla que ara tothom sigui expert en tot i ha d’opinar, això és perillosíssim», diu Meryl Streep. «Però el que també posa de manifest la pel·lícula és de quina forma els poderosos utilitzen la informació de la manera que volen per cobrir-se l’esquena, quan en realitat a ells no els afecta i qui paga els seus errors és la resta del món». I culmina, «si al final es tractés de la fi del món, ¿de què servirien tots aquests interessos ocults polítics i econòmics?» En aquesta pel·lícula, per plorar i riure.