El nou disc d’Alejandro Sanz, cançó a cançó

Targeta de presentació i declaració d’intencions a les primeres de canvi: Alejandro Sanz obre l’àlbum despullant-se com mai abans havia fet. A través d’una successió de frasejos amb ritme de rap sobre un fons de violins, guitarres i pianos, l’artista va relatant la seva vida, des de la seva infància fins a la conquesta de l’èxit, aturant-se en l’evocació dels seus pares, els anys de l’escola, la sospita adolescent de ser «‘un rarito’» i el seu somni persistent per dedicar-se a la música. Publicat el 5 d’octubre, el tema va ser el primer l’avanç de l’àlbum que es va donar a conèixer.

En el segon tall del disc, les confessions personals de Sanz, xiuxiuejades a ritme de downtempo, apareixen embolcallades en uns cuidats arranjaments musicals orquestrals que afegeixen èpica a la cançó fins a convertir-la en una melodia emocionant amb aspiracions d’himne. «‘No sé vivir’», conclou el músic al final del tema. 

Balada romàntica clàssica i canònica composta a l’estil Sanz, amb els seus girs i canvis de ritme i veu habituals en les seves cançons. El tema té una tornada –«‘yo no quiero suerte, yo te tengo a ti’»– que s’enganxa al paladar des de la primera escolta. Fusta de ‘hit’ que sonarà de seguida a les radiofórmules i serà corejat moltes vegades pels seus seguidors més fidels.

Timbals, pianos, guitarres espanyoles i ritmes de guaguancó posen to aflamencat i llatí a una cançó que amaga una sorpresa. Requereix atenció per advertir-la: en la tornada s’escolta la guitarra i, ¡oh sorpresa!, també la veu de Paco de Lucía. El guitarrista va deixar l’estrofa gravada abans de morir i Sanz l’ha recuperat per utilitzar-la com a base de la cançó. 

Balada marca de la casa amb tots els condiments característics de l’estil de Sanz. Declaració d’amor cantada en primera persona i dirigida en directe i sense mitjancers a la persona estimada com a epístola romàntica. 

Segon ‘single’ de l’àlbum, publicat el 15 d’octubre. Balada amorosa clàssica de la factoria Sanz. «‘Por primera vez te encuentro cada día y siento tu alegría como mía, la misma que alumbraba mi camino ayer, tú eres la luz que a mí me guía. Por primera vez te quiero cada día, niña, por primera vez y siento tu alegría como mía’», recita la tornada que acaba submergida en un oceà d’instruments de vent que afegeixen elegància a la cançó. El músic ha confessat que ‘Mares de miel’ és el tema que més li va costar compondre de tot l’àlbum.

Sanz ha declarat que aquest àlbum ha suposat per a ell una recerca de les arrels i una tornada a l’origen. Prova d’això és ‘Uno nada más’, en què les tecles d’un piano emmarquen una nova balada romàntica marcada pels arranjaments orquestrals que recorden el primer Sanz.

No tot el nou disc d’Alejandro Sanz convida a ser escoltat en posició horitzontal. La cançó més pop, rítmica i ballable del recopilatori trenca amb els downtempos de la resta de l’àlbum i proposa una altra tonalitat més dinàmica per insistir en l’amor com a tema argumental. «No sé qué me pasas, no me digas nada, vengo a este escenario para llevarte a casa», repeteix la tornada.

Junt amb ‘La rosa’, el penúltim tall del disc és l’altra cançó de marcat accent aflamencat de l’àlbum. El músic juga amb les formes geomètriques –«‘Yo te circulo a ti y tú me cuadras a mí’», repeteix la melodia com una cantarella– per compondre una nova declaració romàntica sobre un fons de pianos, palmes, guitarres i calaixos.

El nou disc d’Alejandro Sanz es tanca amb una altra fita inaudita: per primera vegada, el músic i compositor accepta interpretar una cançó que no està firmada per ell. L’ocasió ho mereix: després d’un llarg temps de distància personal i professional –no s’havien tornat a veure des del bateig de Sanz–, el cantant i Manuel Alejandro es van retrobar l’any passat i l’autor es va comprometre a dedicar-li una cançó. El resultat és una balada lenta, profunda i sentida, de les d’arrencar llàgrimes des de la primera escolta, que sona sobre un fons de violins gravat per la Filharmònica de Bratislava.