Els germans Manel i Vicenç Esteve es reuneixen en ‘La bohème’ del Teatro Real

El Teatro Real va estrenar per primera vegada ‘La bohème’ el 1900, convertint-se des d’aquell moment en una de les seves obres més emblemàtiques per la quantitat de representacions al llarg de la seva història. Després de quatre anys de la seva última funció, torna amb magnificència per tancar la temporada aquest clàssic indestructible de Giacomo Puccini, que ha demostrat la seva capacitat irreductible per connectar amb el públic de diferents generacions estenent vincles constants amb la modernitat i la cultura popular.

A partir del 12 de desembre i fins al 4 de gener de 2022 es podrà tornar a disfrutar d’aquesta espectacular coproducció entre el Teatro Real, la Royal Opera House de Londres i la Lyric Opera de Chicago, amb Richard Jones com a director d’escena i amb Nicolas Luisotti i Luis Miguel Méndez com a directors musicals. 

Malgrat que el muntatge és el mateix que es va poder veure el 2017, en aquesta ocasió hi ha la particularitat que els germans Manel i Vicenç Esteve coincideixen per primera vegada al Teatro Real en aquesta obra que té un component emocional per a ells. Tots dos pertanyen a una família que ha dedicat la seva vida a l’òpera i que inclou fins a quatre generacions. El seu pare, el baríton Vicenç Esteve, els va inculcar el seu amor per Puccini i va interpretar en nombroses ocasions els dos papers que ara assumeixen els germans: Schaunard (el músic bohemi del grup) i Benoît (el propietari). 

«El meu pare ha cantat molt Puccini i l’hem escoltat a casa a través de grans veus, així que té un significat molt especial per a nosaltres poder estar junts en aquesta producció», comenten els germans mentre esmorzen davant el Teatro Real, on ultimen els assajos abans de l’estrena. 

Tots dos tenen una trajectòria reconeguda dins del circuit internacional. Van debutar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona i van començar la seva formació musical des de molt joves. «Una cosa que agraïm al nostre pare és que ens ensenyés l’ofici des de totes les disciplines. Hem sigut tramoistes, elèctrics, regidors, utilers, perquè en totes les companyies on vam començar a treballar calia fer una mica de tot fins que anaves agafant les regnes del teu camí», explica Manel Esteve. No els agraden els divismes de l’òpera, sempre han sigut molt treballadors i n’estan orgullosos. 

Manel ha interpretat Schaunard moltes vegades i va ser present en l’anterior ‘Bohème’ del Real. «Ho he fet moltes vegades, però sempre hi trobo alguna cosa nova. És el personatge més jove de l’obra, el més eixerit. Hi ha teories que mantenen que és el propi Puccini, que són els seus ulls dins de la història, per això sempre va un pas per davant, com si sabés el que ha de passar». 

L’efervescent París del XIX

‘La Bohème’ va ser escrita per Giacomo Puccini el 1897 i es basa en l’obra ‘Escenas de la vida bohemia’ d’Henry Murger, adaptada per Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, els mateixos lletristes d’òperes com ‘Tosca’ i ‘Madame Butterfly’. Narra la història de Rodolf, un jove poeta, el seu romanç amb la fràgil Mimi i les seves aventures amb els seus companys de pis: el pintor Marcello, el músic Schaunard i el poeta Rodolfo a l’efervescent París del segle XIX. 

«El secret de ‘La bohème’ és que tothom la pot entendre, no té misteri, no té època, són bohemis, però podrien ser ocupes», continua Vicenç Esteve. «Estan malvivint en la més absoluta precarietat, però són artistes i són joves. A més, tot l’engranatge de l’obra funciona, el ritme, la fluïdesa, el llibret, la partitura». Per Manel, ‘La bohème’ tracta de la mort de la joventut. A l’entrar en contacte amb la malaltia de Mimi, el grup d’amics xocarà de cara amb la realitat amb una situació irreparable que ni tan sols s’havien plantejat. 

Tots dos reconeixen que ‘La Bohème’ és una de les millors obres per iniciar-se en el món de l’òpera. Citen ‘La Traviata’, de Verdi, ‘L’elixir d’amor’, de Donizetti, ‘Carmen’, de Bizet i ‘Turandot’, també de Puccini. 

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

«Puccini ha aconseguit bastir ponts amb la contemporaneïtat. Crec que és el punt de partida de musicals com ‘Un americà a París’ fins a arribar a les bandes sonores de John Williams. Aquest ús de la música descriptiva, ambiental, del leitmotiv. Hi ha pel·lícules, com ‘Encís de lluna’ i, per descomptat, ‘Rent’, que són una translació mil·limètrica de ‘La Bohème’. Està en el nostre imaginari col·lectiu».