Verónica Forqué, una actriu vehement de comèdia

La mare de Verónica era Carmen Vázquez-Vigo, escriptora, traductora i guionista de ràdio hispanoargentina que també va actuar en films del seu marit com ‘El diablo toca la flauta’ (1953). El germà de Verónica, Álvaro Forqué, va seguir els passos del seu pare rere la càmera i la va dirigir a ‘El orden cómico’ (1986), una comèdia sobre la corrupció política. La mort d’Álvaro el 2014 va suposar un dels moments més dolorosos en la vida de l’actriu.

Que es dediqués a la interpretació semblava una cosa natural. Després d’estudiar art dramàtic, va debutar en el cine abans de complir 20 anys a ‘Una pareja… distinta’ (1974), en la qual Forqué pare narrava en clau còmica la relació entre la dona barbuda d’un circ i un home que actua de travesti, Lina Morgan i José Luis López Vázquez. Tindria papers secundaris en altres pel·lícules del seu pare, com ‘El segundo poder’ i ‘Madrid, Costa Fleming’, les dues del 1976, i aniria escalant posicions tímidament amb les seves comeses en pel·lícules més ambicioses com ‘La guerra de papá’ (1977), en el paper de la criada dels pares del nen que acaba de ser ‘destronat’ després del naixement de la seva germana, i ‘Las truchas’ (1978), comèdia negra de José Luis García Sánchez que va guanyar l’Os d’Or al festival de Berlín.

Ridículs i tendres

El punt d’inflexió va arribar de la mà de Pedro Almodóvar, que li va fer formar compacte repartiment femení juntament amb Carmen Maura, Kitty Mánver, Cecilia Roth i Chus Lampreave en ‘¿Qué he hecho yo para merecer esto?’. Forqué va encarnar la veïna prostituta de Maura, i el seu talent per als personatges entre ridículs i tendres, atordits i vehements, va quedar instaurat. Però hi va haver abans un esdeveniment curiós en la trajectòria de l’actriu.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Per decisió de Stanley Kubrick, Carlos Saura es va encarregar de la direcció del doblatge al castellà de ‘El resplendor’ (1980). Saura va fer proves de veu a actrius diferents, entre les quals Forqué. Després li va enviar les proves a Kubrick, que, sense conèixer-ne cap, va escollir Forqué. Saura li va dir que potser no funcionava, ja que era una actriu amb una veu peculiar i interpretava un tipus de personatges molt populars. Kubrick va dir que li era igual, que aquesta era la seva elecció. Des d’aleshores han corregut rius de tinta en contra d’aquesta elecció, assegurant-se que el doblatge destrossava el film, però res més lluny de la realitat. Kubrick exercia un control extraordinari sobre els seus productes, i si va optar per Forqué va ser perquè la seva veu i registre eren els més semblants als de Shelley Duvall, l’actriu que encarna la dona del dement Jack Nicholson.

A partir de llavors, se succeirien per igual les pel·lícules de substància amb comèdies més alimentàries. Va treballar en més d’una ocasió amb Fernando Trueba, el qual va entendre bé la capacitat de Forqué per a un tipus concret de comicitat en el vodevil ‘Sé infiel y no mires con quien’ (1985). Va ser dirigida per Basilio Martín Patino, Luis G. Berlanga i Manuel Iborra, el seu marit entre el 1981 i el 2014. Va tornar a l’univers almodovarià amb ‘Matador’ (1986) i ‘Kika’ (1993). Va destacar també en el cine de Fernando Colomo, sobretot a ‘Bajarse al moro’ (1988), amb un personatge dissenyat per a ella. Manuel Gómez Pereira la va convertir en la seva particular heroïna de comèdia a ‘Salsa rosa’ (1991), ‘¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?’ (1993) i ‘Reinas’ (2005). La seva última pel·lícula va ser ‘Salir del ropero’ (2019), en el qual ella i Rosa Maria Sardà interpreten una parella de madures lesbianes.