Verónica Forqué, trobada morta a casa seva, a Madrid

Quatre Goyas. Un Max. Tres Fotogramas de Plata. Dos TP de Oro. Un ACE. Un Sant Jordi. Un Feroz. Dos Biznagas de Plata. Un Espiga de Honor. No hi ha dubte que Verónica Forqué és una de les actrius més reconegudes d’aquest país. No només pels guardons que s’ha emportat al llarg dels seus 66 anys, sinó també per totes les emocions que ha despertat des que va debutar el 1972 amb ‘Mi querida señorita’, de Jaime de Armiñán. Per això la seva mort, aquest dilluns, ha causat tant impacte: la Policia Nacional ha trobat el cadàver de l’actriu després, segons ha confirmat EFE, d’haver-se tret la vida al seu domicili de la capital.

Tal com han relatat fonts pròximes a la investigació, una persona va trucar al 112 a les 12.49 hores per avisar d’un intent de suïcidi en una vivenda ubicada al carrer de Víctor de la Serna. Fins allà s’han desplaçat sanitaris del Suma 112, que només han pogut confirmar la mort. «No tinc bones notícies. No em trobo bé, estic esgotada. He lluitat 10 setmanes, de les millors experiències de la meva vida. Vostè sap, cap, que jo soc molt lluitadora i estic aprenent molt. Que bé que ho estic passant i quina llàstima sento per no poder estar a l’altura però és que no puc, el meu cos no pot. Tornaré quan estigui bona», va explicar l’actriu fa tot just unes setmanes als espectadors de ‘Masterchef Celebrity’. La seva participació en el concurs de TVE l’havia tornat a col·locar a primera plana, protagonitzant algun dels moments més controvertits de l’edició. No obstant, sense gairebé esperar-ho, va decidir abandonar per motius de salut.

"Hay que ser coherente, procuro serlo, humilde y si no puedo más no puedo más. Mi cuerpo y el universo me estaban diciendo necesitas parar", así ha sido la renuncia de Verónica Forqué a continuar en #MCCelebrity https://t.co/5KB3O2GWnE pic.twitter.com/80YgFRhu70

— MasterChef (@MasterChef_es) 22 de noviembre de 2021

Aquesta situació ha reobert un debat d’allo més polaritzat a les xarxes socials: ¿aquests formats fomenten el tot s’hi val amb l’únic objectiu de guanyar més espectadors? Respecte a això s’ha pronunciat María Guerra, presidenta de l’Associació d’Informadors d’Espanya: «Lamentem molt que aquesta imatge seva tan alegre i divertida s’hagi vist entelada per la seva participació en programes de televisió que han explotat la fragilitat humana».

L’episodi depressiu pel qual estava passant la intèrpret no és nou. Fa un anys en va viure altres de gran calat: el 2014, va quedar sumida en una profunda tristesa després de la mort del seu únic germà, el director de cine Álvaro Forqué, i l’abrupta separació del pare de la seva filla, Manuel Ibarra. Això va fer que perdés més de deu quilos. Però, sobretot, el seu somriure. El mateix que, moltes altres vegades, havia fet brillar 21 obres de teatre, 41 pel·lícules i 22 sèries. El 2017, va tornar a patir una circumstància similar.

La seva passió per l’art li va arribar ben aviat. La filla de director José María Forqué i l’escriptora Carmen Vázquez-Vigo va recollir el testimoni familiar a molt curta edat i va pujar al teatre de la mà dels seus pares. De fet, els seus primers papers van arribar gràcies a ells (‘Una pareja... distinta, Madrid, Costa Fleming, El segundo poder’). No obstant, ràpidament va començar a cridar l’atenció de directors de la talla d’Antonio Mercero (‘La guerra de papá’), Carlos Saura (‘Los ojos vendados’), Pedro Almodóvar (‘Matador’) o José Luis García (‘Las truchas’). I així, a poc a poc, es va anar forjant un forat en la comèdia que la va catapultar als seus primers premis: ja el 1985, va conquistar el Fotogramas de Plata per la sèrie ‘Platos Rotos’, de Carlos Serrano. I l’any següent, ja va aconseguir el Goya (per ‘El año de las luces’, de Fernando Trueba) i l’ACE (per ‘¿Qué he hecho yo para merecer esto?’ de Pedro Almodóvar).

Actriu premiada

Com a curiositat, va ser la primera actriu a aconseguir dos de ‘cabezones’ en la mateixa cerimònia. Va passar el 1987, gràcies al seu paper protagonista a ‘La vida alegre’ i al seu paper de repartiment a ‘Moros y cristianos’. Una fita que no s’ha tornat a repetir fins al 2016 amb Emma Suárez. I una dada més: mai en va recollir cap... ja que sempre la va agafar treballant.

«Ens agradaria enviar tot el nostre amor a la família de Verónica en aquests moments tan dolorosos. El buit que deixa a les nostres vides i el nostre cine és irrecuperable», han assenyalat Pedro i Agustín Almodóvar a través d’un comunicat, amb qui va tornar a treballar a  ‘Kika’ . «Se n’ha anat una actriu extraordinària i una persona insubstituïble amb la qual vam tenir l’honor de treballar i compartir vida. Bon viatge, Verónica. El Deseo sempre serà casa teva». Un homenatge al qual també s’ha afegit Antonio Banderas, amb qui va compartir escenes a  ‘Bajarse al moro’, de Fernando Colomo: «El meu record és el d’una dona dolça, espiritual i bona companya».

La inoblidable veu de Shelley Duvall en la versió espanyola de ‘El resplandor’, de Stanley Kubrick, també es va agafar a l’escenari amb una gràcia especial. Allà es recorden algun dels seus papers més mítics: ‘¡Ai, Carmela!, ‘Doña Rosita la soltera’, ‘El zoo de cristal’, ‘Divinas palabras', 'Los hilos de vulcano’...

Adiós a Verónica Forqué. Trabajé hace años con ella y mi recuerdo es el de una mujer dulce, espiritual y buena compañera.

D.E.P. pic.twitter.com/x3KYqYDJii

— Antonio Banderas (@antoniobanderas) 13 de diciembre de 2021

Notícies relacionades

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

La guerra, un espectacle multiusos

«La terrible notícia de la mort de Verónica Forqué posa el focus més que mai en el problema de salut mental que tenim en aquest país i el tabú del suïcidi. És hora d’abordar aquesta pandèmia silenciosa», ha escrit Guillem Clua a Twitter. «El meu petó al cel per a tu, estimada Verónica. Una abraçada a tots els seus familiars i amics. DEP», ha expressat Alejandro Sanz. «Una abraçada gegant a la família i amics que som tot el cine espanyol. És anguniós». Una sèrie de condolences a les quals també s’han afegit nombroses personalitats polítiques com Gabriel Rufián, Íñigo Errejón, Toni Cantó, Ione Belarra, Rita Maestre o Miquel Iceta, Pablo Iglesias o Pedro Sánchez. «Ha sigut una de les grans actrius del nostre cine, teatre i televisió. La seva personalitat i carisma han conquistat diverses generacions d’espanyols. Trobarem a faltar la seva tendresa i alegria», ha assenyalat Andrea Levy.

View this post on Instagram

A post shared by Academia de Cine|Premios Goya (@academiadecine)

Lliure i sensible

Forqué ha sigut una dona feta a la seva paraula. Mai ha tingut por de dir el que sentia i pensava en cada moment. Era tremendament lliure, però també sensible. Mai va aguantar una injustícia, per això la seva llengua va ser tan afilada en algun moment. Les seves declaracions eren autèntiques confessions. Potser, per això, mai deixava ningú indiferent. Com aquell dia que, enmig del plató de ‘Sábado Deluxe’, va reconèixer fumar marihuana diàriament i va revelar un terrible secret: «Jo de petita no volia viure». L’espiritualitat que l’envoltava sempre ha sigut una de les seves marques d’identitat. Tant és així que es va aproximar al budisme, i va arribar a viatjar fins i tot en set ocasions a l’Índia per participar en diversos retirs. Aquesta era la seva particular manera d’evitar qualsevol sofriment. I, per descomptat, de recuperar el somriure.